Ferides invisibles: violència obstètrica

Començo aquestes ratlles confessant la meva perplexitat en relació amb l’existència del terme violència obstètrica. El vaig descobrir el mes passat en un congrés científic de mans d’un ginecòleg, director de recerca d’un institut científic del Brasil. Al sopar del congrés m’explicava la comunicació que havia presentat i li vaig haver de preguntar què significava violència obstètrica. En una frase em va posar al dia: és no respectar, els professionals de la salut, els drets de les dones en el moment del part. Per exemple, practicar l’episiotomia o altres procediments sense el seu consentiment o tractar-les de manera deshumanitzada, com ara cridant o sense respectar la seva privacitat. M’explicava que, a més, en el cas de les dones negres la violència obstètrica és superior que en les blanques. Sabia de què parlava: és obstetre, doctor en ciències mèdiques i advocat.

Ell donava per descomptat que en el nostre context això no passava, però a mi em corsecava sentir les seves paraules massa familiars. Així doncs, em va faltar temps per anar-me a documentar. I sí, el terme és recent, però no tant. Té aproximadament uns deu anys. Els organismes que més bé l’han explicitat són l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i l’Organització dels Estats Americans (OEA) i, en concret, dins de l’OEA, la Convenció interamericana per prevenir, sancionar i erradicar la violència contra la dona, adoptada a Belém do Pará, al Brasil, el 1994. D’aquesta convenció se n’ha derivat un mecanisme de seguiment (que fins i tot té sigles pròpies: MESECVI) que vetlla pel compliment de les recomanacions de la convenció. El darrer informe és del 2015 i, en particular sobre la violència obstètrica, esmenta que, malgrat que hi ha alguns països que han legislat sobre la qüestió (Veneçuela, l’Argentina i Surinam), no es reporten sentències o dictàmens en relació amb la seva penalització, cosa que els fa deduir que “hi ha una bretxa entre les disposicions normatives i la seva efectiva aplicació”.

Gairebé puc endevinar el que alguns deveu estar pensant un cop arribats aquí. Potser deduïu que és un problema d’altres entorns, i probablement de països amb una economia de renda baixa o mitjana. Jo també tenia l’esperança que fos així, però només una simple mirada a la literatura científica et fa adonar que no és així en absolut. De fet, el títol d’aquest article que llegiu és manllevat d’un de científic del 2016 però que tenia quatre mots més, Invisible wounds: obstetric violence in the United States [Ferides invisibles: violència obstètrica als Estats Units].

Asseguts cofoiament a la nostra Europa també deveu partir de la mateixa assumpció que el ginecòleg durant el sopar del congrés: no deu ser pas el cas, aquí. Malgrat el corsecament emocional que em van causar les seves paraules, perquè em sentia com si em posessin el dit a la nafra, desitjava no trobar evidència científica que justifiqués el meu malestar. Els desitjos, però, no van ser satisfets. Una tesi doctoral del 2014 a la Universitat d’Utrecht em va bufetejar les neurones. És d’una doctoranda catalana i està dirigida per una professora d’Utrecht i una altra de la Universitat de Granada. El títol parla per si sol: “Violència obstètrica: medicalització, abús d’autoritat i sexisme dins l’assistència obstètrica espanyola. Un nou nom per a vells problemes?”

A la tesi es mostra, mitjançant metodologia qualitativa amb entrevistes, que la violència obstètrica existeix a l’estat espanyol en forma de “negació d’informació sobre els procediments emprats durant l’atenció al part, humiliacions i actituds despectives, excessius percentatges de parts per cesària, pràctiques mèdiques estandarditzades sense una millora provada per al benestar de les dones com ara ènemes, episiotomies, l’administració de sedants o l’obligatorietat de la posició supina (panxa enlaire) durant el part”.

Buf, encara no me n’he refet. I, malauradament, la negació dels drets de les dones sobre la seva salut reproductiva no s’atura al part. Moltes persones opinen sobre si determinades dones han de fer baixes de maternitat més llargues o més curtes. Aquests dies n’estem vivint un exemple amb les opinions sobre l’alcaldessa de Barcelona i la seva baixa. Cada dona és mestressa de la seva salut i ha de poder decidir el més convenient. Com així hauria de ser durant el part. El consell professional és útil i sovint imprescindible, però la decisió, ben informada, sempre ha de ser de la persona que se sotmet a la intervenció.