La marquesa de Netflix

Aquest estiu, per si no n’hi havia prou amb la calor, Netflix ha decidit acabar-nos d’asfixiar amb una altra estrena de rics patètics. Tamara Falcó: La marquesa és una sèrie documental de sis capítols de quaranta minuts que relata les peripècies de la filla de Isabel Preysler per obrir un restaurant pop-up en el palauet heretat del seu pare difunt, el marquès de Griñón. Ara és ella qui ostenta el títol nobiliari i vol explorar les possibilitats del seu privilegi. El programa MasterChef de La 1 li va fer creure a Tamara Falcó que tenia un do per a la cuina i assegura haver-se format: “¡A ver mamá! ¡Que soy Cordon Bleu!” El restaurant pop-up més que un punt de gastronomia temporal s’acaba convertint en l’organització d’un únic sopar en una mansió tronada. Però això és el que menys importa, perquè narrativament el que interessa és tota la comèdia ostentosa i frívola que hi ha pel mig. “A Jacinta le gusta el aguacate”, diu Tamara sorpresa després de donar-li aquesta fruita al seu gos mentre esmorza en un hotel luxós. A La marquesa ens ensenyen la relació d’ella amb el seu xicot. “Es muy macho alfa sin ser macho alfa”, li diu a Tamara el seu amic dissenyador després de conèixer l’interfecte. Van al gimnàs, assisteixen a esdeveniments selectes, circulen en moto per Madrid, passegen el gos i visiten el palauet mentre escullen tapisseries. També veiem el vincle amb la seva mare, Isabel Preysler. La dona és l’estrella convidada i els cameos són a càrrec de Vargas Llosa, convertit en titella d’aquesta comèdia avorrida, repetitiva i superficial.

Tamara Falcó: La marquesa és una exhibició de la decadència aristocràtica a tots els nivells: cultural, econòmica, intel·lectual i fins i tot lúdica. Un fet endèmic a les sèries documentals de presumptes milionaris és la publicitat. Marques de cuines, de moda, rajoles de ceràmica, gimnasos, hotels i sales de festa desfilen com a comparsa secundària oferint els seus serveis a la marquesa i exhibint locals i mostraris. La sèrie de Netflix és com un Instagram a l’engròs on es reforcen tots els estereotips més caducs al voltant de la noblesa i el sexisme.

Els rics que accedeixen a participar en aquest tipus de produccions, però, no són els autèntics rics del país. Són, en tot cas, els pijos oficials, els del paper cuixé més caducat. Els multimilionaris de veritat, els que mouen els fils, no surten en sèries sinó que volen discreció màxima. Tampoc els cal la fama més vulgar de peu de carrer perquè en els llocs més selectes on van ja saben qui són sense que calguin les càmeres.

Tamara Falcó: La marquesa, igual que First class, són la part més xarona, pintoresca i artificial d’una classe alta estrafeta. Serveixen com a tranquil·litzant per convèncer l’audiència que els rics són tots uns curts de gambals frívols que dilapiden la fortuna en banalitats. I també serveixen de narcòtic als que aspiren a assemblar-s’hi. La marquesa de Netflix és la versió postmoderna del conte El vestit nou de l’emperador. La nova manera de despullar els poderosos més inútils i detectar els súbdits adotzenats que els aplaudeixen la desfilada.