Sabem de tota la vida que es pot ser un gran escriptor, o filòsof, o historiador, o físic, i al mateix temps estar completament mancat d’intel·ligència política. Com que no soc crític literari i, a més, conec poquíssim la seva obra, m’abstindré de formular cap judici sobre el talent novel·lístic de Mario Vargas Llosa. En canvi, crec que la seva trajectòria ideològico-política ofereix un catàleg de giragonses, contradiccions i errades veritablement excepcional.
El 1966 la revista cubana i castrista Casa de las Américas publicà una enquesta sobre “El papel del intelectual en los movimientos de liberación nacional”, enquesta a la qual un Vargas Llosa de 34 anys responia: “Como hombres de cultura, nosotros los escritores latinoamericanos no tenemos nada que lamentar en la desaparición de un sistema que luchamos por destruir o reemplazar. [...] Las clases dominantes latinoamericanas han sido en el campo cultural tan ineptas, ruines e injustas como en la economía. [...] No tenemos pues nada que defender de ese sistema, del cual somos naturalmente adversarios y por cuya desaparición y su reemplazo debemos luchar. [...] Y el sistema que reemplace al actual sólo puede ser socialista”.
En coherència amb aquestes tesis, l’escriptor d’Arequipa va donar suport a les polítiques socialitzants del Gobierno Revolucionario de las Fuerzas Armadas peruà encapçalat pel general Velasco Alvarado (1968-75). Tanmateix, durant la dècada següent reaparegué transfigurat en fervorós liberal, col·laborador estret del president conservador Belaúnde Terry i enemic jurat de les mesures nacionalitzadores del seu successor Alan García. Fou en aquest context que el 1990 Vargas Llosa es presentà amb maneres de salvador a les eleccions presidencials peruanes..., en les quals va ser ignominiosament derrotat per un desconegut Alberto Fujimori, àlies el chinito de la suerte.
Fondament ferit en el seu ego, l’autor de La ciudad y los perros emigrà a Espanya, n’obtingué la nacionalitat i començà a projectar les seves frustracions peruanes sobre la política hispana. La primera aposta de Vargas Llosa, el 1993, va ser Alejo Vidal-Quadras –avui una mòmia feliçment jubilada–, a qui obsequià amb un pròleg on comparava “la normalización lingüística” amb “el sangriento genocidio” i de qui plorà la “injusta” caiguda el 1996.
Ja fermament instal·lat en l’espai d’un espanyolisme cada cop més dretà, proper a José María Aznar i a la FAES, el 2007 exercí com a padrí de luxe d’Unión, Progreso y Democracia, partit que, com saben, seria un altre èxit espaterrant. Amb tot, el país natal no deixava de reclamar-li l'atenció: després de la caiguda del sinistre fujimorato, Vargas Llosa es mostrà favorable al president Alejandro Toledo (2001-06) i molt hostil al tebi esquerranisme d’Alan García. Quan el 2011es plantejà una segona volta que podia guanyar Keiko Fujimori –la filla del dictador ara empresonat–, qui ja era premi Nobel de literatura no dubtà a donar suport a l’altre candidat, Ollanta Humala, líder del Partido Nacionalista Peruano i aliat amb els comunistes. Es veu que el nacionalisme polític, tant nefand a Catalunya, ho era molt menys al Perú...
A Espanya, durant la darrera dècada, Mario Vargas Llosa ha lliscat suaument des d’UPyD cap a Ciutadans (d’encert en encert, vaja), sense allunyar-se mai del PP, mentre s’erigia en el principal paladí intel·lectual antiindependentista, special guest star de Societat Civil Catalana, agut futuròleg (“el referéndum no va a tener lugar”, deia el 20 de setembre de 2017), orador estel·lar de la manifestació unionista del 8 d’octubre següent i autor de consignes tan ponderades com eficaces: “El nacionalismo catalán es una ideología tóxica, [és] una doctrina violentista, excluyente y, en última instancia, racista”.
Tanmateix, és en la política peruana on el marquès (des del 2011) de Vargas Llosa ha obtingut els seus èxits més recents i s’ha autoretratat millor, si oblidem la seva presència a la Plaza de Colón abans-d’ahir. Ja a mitjans d’abril passat, i davant la segona volta presidencial al país andí, el Nobel i acreditat antifujimorista demanà el vot per a la ultradretana i processada Keiko Fujimori com a “mal menor” enfront del mestre rural d’esquerres Pedro Castillo, descrit com una amenaça per a la democràcia i una mena de Stalin amb poncho. Posteriors i afectuoses converses telemàtiques entre Mario i Keiko fan pensar que l’escriptor veia en la candidata no pas un mal menor, sinó tot el bé possible.
Fos com fos, les coses no han anat exactament com Vargas Llosa desitjava. Malgrat un escrutini interminable i denúncies de frau que han mostrat la senyora Fujimori com una deixeble avantatjada de Donald Trump, el proper president del Perú serà Pedro Castillo. El secret? Un 30% de pobres, la misèria del món rural, el racisme de les elits blanques, la taxa de mortalitat per covid més alta del món... Per a l’autor de La fiesta del Chivo deu ser dolorós descobrir que, entre els seus 30 milions de compatriotes americans, la majoria ni són marquesos, ni viuen en les setinades pàgines de la revista ¡Hola!, del braç d’Isabel Preysler.
Joan B. Culla és historiador
