Una mirada a l'Amèrica Llatina

Desenes de persones de l'Amazònia peruana es troben des de fa més d'un mes atrapats als carrers de Lima degut a la quarentena obligatòria decretada pel govern del Perú el 16 de març i esperen que se'ls autoritzi a tornar a la seva regió
i Maritza García
06/05/2020
4 min

Diu la meva mare que la meva besàvia va morir per pneumònia a causa de l'anomenada grip espanyola que entre 1918 i 1920 va causar a Mèxic al voltant de 300.000 morts. Llavors, els vaixells que venien de l'estranger es van quedar encallats en quarantena a l'arribar al port de Veracruz, les fronteres es van tancar i la por es va apoderar de la població. Cent anys després, Mèxic, com altres països de l'Amèrica Llatina, es prepara per afrontar el pitjor moment de la pandèmia del coronavirus –s'espera que s'assoleixi el pic en aquests dies de maig.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Veient les estadístiques i amb totes les reserves a la fiabilitat dels informes de monitoratge que envien els governs, a excepció del Brasil i l'Equador, sembla que a l'Amèrica Llatina la pandèmia per covid-19, fins ara amb 250.000 contagis i 13.000 morts, no mostra signes de ser la catàstrofe que es preveia pel que fa a la relació decessos per contagi i, molt probablement, no veurem les imatges que tant ens van sorprendre de països del Primer Món com Espanya, França, Itàlia, el Regne Unit i els Estats Units, on, des del meu punt de vista, l'estat del benestar havia creat una falsa confiança en els recursos mèdics i humans.

En canvi, el que ja és un desastre anunciat són les conseqüències socioeconòmiques de la pandèmia. Si, com adverteix la Comissió Econòmica per a Amèrica i el Carib, la regió retrocedeix a nivells de fa 13 anys, el nombre de pobres pujarà de 185 milions a 220 milions de persones, mentre que la pobresa extrema podria augmentar de 67,4 a 90 milions.

A Mèxic, com a gran part de l'Amèrica Llatina, la majoria de famílies hem viscut en un etern aplanar la corba, en què la incertesa és l'ingredient que caracteritza la quotidianitat. Des que tinc ús de raó que veig com hem de sortejar les moltes crisis econòmiques que ens han deixat els successius dirigents del país un cop acabat el seu mandat. Hem viscut contínues devaluacions de moneda, que et devaluaven tant el compte bancari com l'autoestima, i no et quedava més remei que acostumar-te a obrir el sobre del banc amb un tequila doble, bo, o un mescal en el meu cas. I quan et recuperaves de l'ensurt, el volcà Popocatépetl entrava en erupció o, pitjor encara, començava a tremolar la terra. Si queien objectes, era la nostra escala de Richter casolana avisant que havíem de sortir corrents: un terratrèmol. Un més. Llavors sí, la catàstrofe. Els edificis desplomats, els cossos entre la runa. La meva família intacta. Casa meva sencera. A fora el dolor. La mort. La destrucció. Després la reconstrucció de país i de nosaltres mateixos. Constatar que rescatar vides entre la runa vol dir rescatar-nos com a societat. L'enorme solidaritat del mexicà que davant la tragèdia es converteix en heroi i salvador del que és insalvable, encara que després, en el dia a dia, tornem al nostre distanciament social de sempre, a la negació de l'altre, del pobre, del vulnerable, i així, fins a la pròxima tragèdia.

La pandèmia del coronavirus aterra en una regió on ja hi havia altres epidèmies, fa deu anys la grip A (H1N1), actualment el dengue, el Zika, el xarampió i el chikungunya, però cap tan letal com la pobresa i la desigualtat: el 53% de la població sobreviu en l'economia informal i 42 milions de persones a l'Amèrica Llatina i el Carib pateixen fam, l'equivalent a la població sencera d'un país com Espanya, de manera que pensar en el futur no s'estila, és el present i només el present el que importa per a milions de famílies que viuen al dia.

En molts sentits, ser llatinoamericà implica acostumar-se a viure en un permanent estat d'emergència, però aquesta és també la nostra fortalesa. El fet de sentir-nos sempre vulnerables per les raquítiques o nul·les proteccions socials, la manca d'un sistema de salut universal i les moltes epidèmies que de tant en tant cal afrontar, més seguit del que voldríem, no permet relaxar-se i d'aquí la reacció prematura que van prendre alguns països per confinar la població. És més, hi va haver un acte de confinament voluntari per part de sectors de la població que, al veure tot el que estava passant a Europa, van pressionar els seus respectius governs per decretar el confinament i cessament d'activitats essencials.

A Mèxic, per exemple, el gruix de les classes mitjanes i altes es va autoconfinar ja el 13 de març, quan tot just els contagis es comptaven en desenes. L'Argentina decretava la quarantena el 20 de març, amb només 128 casos de coronavirus, i a finals del març, en major o menor mesura, ho feien Bolívia, Colòmbia, l'Equador, el Salvador, Xile i el Perú.

Per ara, continuen sent la fam i la violència les que pugen els marcadors letals al continent: el covid-19 només servirà per agreujar encara més la situació. Per això és temps de mirar cap als pobles originaris i recuperar el coneixement ancestral, l'altzil, que en veu tojolabal, llengua maia, defineix l'Univers. En la cosmovisió indígena, l'altzil es troba en tot allò que viu, és la mare Terra que ens alimenta i sosté. Si no la respectem i cuidem, la Terra s'enfada. Vol dir, en traducció de Carlos Lenkersdorf a Cosmovisión maya (1999), "cor, ànima o principi de vida".

stats