Marine Le Pen és tan perillosa com sempre

El 2017 ens pensàvem que havíem vist el pitjor de la política francesa. Marine Le Pen, la líder de l'extrema dreta, havia arribat a la segona volta de les eleccions presidencials. Per primera vegada des del 2002, un personatge d'extrema dreta participava en la segona volta per optar a la presidència, i amb força més suport. Quan Le Pen va perdre davant d’Emmanuel Macron, encara que amb un preocupant percentatge del 34% dels vots, tots plegats vam respirar alleujats. Molts esperaven que, després de fracassar en l’últim tram de la cursa, Le Pen s’esvairia a la foscor.

Però no. Marine Le Pen no va plegar, sinó que va decidir esperar i preparar-se per a la pròxima oportunitat de conquistar el poder. Ara té més possibilitats que mai. L’ha beneficiat la presència d’Éric Zemmour, encara més radical, que amb el seu reaccionarisme estrident ha fet que Le Pen sembli, per comparació, més raonable. A més, també ha fet un gran esforç per suavitzar la seva imatge: li ha canviat el nom al seu partit, ha modulat els elements més extremistes de la seva plataforma i es presenta com una dona afable i fins i tot senzilla que estima els seus gats.

Que ningú s’enganyi, però. Al capdavant d'un partit que durant molt de temps ha acollit col·laboradors nazis, Marine Le Pen és una autoritària amb una política profundament racista i islamòfoba que amenaça amb convertir França en un estat clarament il·liberal. Per molt que faci veure que és una política normal, és tan perillosa com sempre. Pel bé de les minories i de la mateixa França, no ha de guanyar.

Si ara Marine Le Pen sembla més mainstream, més normal, és perquè la normalitat política s'assembla més a ella. Els anys anteriors a les anteriors eleccions, es presentava al capdavant d’una plataforma d’ultradreta que atiava l'hostilitat contra els immigrants i els musulmans francesos amb el pretext de protegir l'ordre públic. Posava en el punt de mira sobretot les minories, “a qui –com deia amargament– els ho devem tot i a qui els ho donem tot”. Com a reacció davant del seu èxit del 2017, gairebé tot l'espectre polític –els centristes, la dreta tradicional i fins i tot els socialistes– va assumir els principals missatges del seu partit, ara anomenat Reagrupament Nacional (abans Front Nacional).

En conseqüència, la tendència del debat polític s'ha desplaçat força cap a la dreta. Ara, a la política francesa, gairebé no hi ha espai per defensar els ciutadans francesos que ni pel seu físic, ni pel seu comportament ni per la seva manera de resar o menjar són com els francesos suposadament “tradicionals”; i menys espai encara per defensar els drets dels immigrants i refugiats. En aquest context, doncs, Marine Le Pen pot centrar la seva atenció en qüestions més quotidianes, com ara la pujada dels rebuts de l'energia i el cost de la vida, conscient que, en matèria d’immigració, ciutadania i “identitat nacional”, ja s’han imposat els seus arguments.

Aquest èxit no s’ha produït de la nit al dia. Ja fa més de trenta anys que el debat polític francès gira al voltant de temes identitaris en perjudici de problemes més urgents, com ara la sanitat, el canvi climàtic, l'atur i la pobresa. L'extrema dreta ha marcat el rumb. Aprofitant la sensació de decadència de finals dels 60 –quan França va haver de renunciar al seu imperi colonial, va perdre la Guerra d'Algèria i es va sotmetre al domini nord-americà a l'Europa Occidental–, l'extrema dreta es va convertir en una força política potent. A través de la seva influència, va defensar el seu concepte de la identitat francesa i va evocar una civilització cristiana europea mil·lenària amenaçada per la immigració musulmana procedent del nord de l’Àfrica.

Aquesta va ser la base sobre la qual Jean-Marie Le Pen, pare de Marine Le Pen, va crear el Front Nacional el 1972. Mentre arribaven a la metròpoli emigrants procedents de les antigues colònies de França, el partit se centrava obsessivament en els suposats perills de la immigració. El to de Jean-Marie Le Pen acostumava a ser apocalíptic: “Demà –va dir el 1984 amb paraules infames– els immigrants s’instal·laran a casa teva, es menjaran la teva sopa i es ficaran al llit amb la teva dona, la teva filla o el teu fill”. Aquest ressentiment carregat de rancor va trobar una certa acceptació en determinats sectors de la societat francesa, que consideraven que els efectes homogeneïtzadors de la globalització i la creixent visibilitat de l'islam entre els ciutadans francesos li estaven robant a França el seu caràcter, la seva essència.

Aquesta aversió s’estenia a molts altres objectius, com ara els jueus francesos. Jean-Marie Le Pen era conegut pels seus comentaris antisemites –pels quals va rebre moltes condemnes judicials– i el partit creat a la seva imatge traficava amb idees, jocs de paraules i imatges antisemites. Tot i que Marine Le Pen afirma que ha deixat enrere la fixació del seu pare amb els jueus, el fet és que continua tirant llenya al foc: el 2017 es va negar a acceptar la culpabilitat de França pel paper del règim de Vichy en l'Holocaust i fins i tot sembla fer un gest associat amb els neonazis en un cartell electoral d’aquest abril. L'antisemitisme, reforçat per la decidida defensa del règim de Vichy per part de Zemmour, ha tornat a entrar al discurs polític majoritari.

Els musulmans també han hagut de carregar amb les pitjors conseqüències de la intolerància. Considerats d’entrada una amenaça provinent de fora –es deia que arribaven a França per prendre’ls la feina als autòctons–, en dècades posteriors els musulmans han sigut percebuts com una amenaça interna. Arran del creixement del terrorisme islamista, es va arribar a la conclusió que els musulmans practicaven una religió intrínsecament violenta que les autoritats públiques havien de controlar. Ser musulmà equivalia a ser culpable fins que no es demostrés la teva innocència.

Aquesta equació s’ha elevat a un nou nivell aquests últims deu anys. La por generalitzada ara no és que un grapat de musulmans entre gairebé sis milions puguin representar un perill per a la seguretat pública, sinó que tots els musulmans francesos, per la seva mateixa existència, amenacen la identitat cultural de la “França tradicional”. Per a alguns votants és una por existencial. Com a resposta i per frenar la suposada transgressió introduïda per l’islam en la vida francesa, els polítics han impulsat mesures com prohibir els símbols religiosos a les escoles públiques, els vels que tapin la cara als espais públics i els burquinis a les platges públiques; s’ha aprovat, a més, una llei que concedeix a l'estat poder per controlar les pràctiques religioses i les organitzacions musulmanes.

Per justificar aquestes decisions els polítics han utilitzat com a arma el concepte liberal de laïcitat –el laïcisme garantit a tots els efectes per l'estat– per restringir la llibertat de religió i de consciència en benefici d'una estratègia antimusulmana. El que cal destacar és que, gràcies a aquest procés, Marine Le Pen ha deixat de ser una agitadora radical per convertir-se en una persona raonable que diu la veritat. Però sota aquesta aparença de normalitat continua intacta la ideologia brutalment racista que el seu partit ha liderat aquests últims trenta anys.

Per exemple, el seu programa electoral promet modificar la Constitució per prohibir l'assentament al país “d'un nombre d'estrangers tan elevat que canviaria la composició i la identitat del poble francès”, una reformulació de la teoria de la “gran substitució” del supremacisme blanc. També té previst diferenciar, a efectes jurídics, entre “francès nadiu” i “altres” per accedir a l'habitatge, l'ocupació i les prestacions socials, i concedir la ciutadania només a partir de “criteris de mèrit i assimilació”. Per acabar-ho d’arrodonir, Marine Le Pen diu que prohibirà el vel als espais públics.

A través d’aquestes promeses, i també de les seves companyies –s'ha associat amb Vladímir Putin, Baixar al-Assad i Viktor Orbán–, Marine Le Pen ha deixat clara la seva intenció de remodelar França a l’interior i a l'exterior. El seu govern seguiria el camí del Brasil, l'Índia i altres països on s’ha consolidat un fort viratge cap a la dreta. Per a les minories, els immigrants, els dissidents i la mateixa democràcia seria una catàstrofe. Tot i que sembla que aquests últims dies ha perdut empenta, Marine Le Pen no se n’anirà, passi el que passi diumenge. Com a ciutadana francesa i musulmana nascuda i criada aquí, tinc por pel meu país.

Perquè és el meu país, tan meu com de Marine Le Pen o Macron. En un moment que els polítics i analistes polítics demanen als musulmans “que acatin els valors republicans” si volen formar part d’aquest país, és força instructiu que els votants puguin elegir un polític amb una ideologia que viola els valors de llibertat, igualtat i fraternitat que França defensa des de fa molt temps. Aquesta ironia revela la distància entre el que França podria ser i el que és.

Copyright The New York Times