Una pulsió suïcida

i Marina Subirats
15/02/2019
4 min

La política catalana va estar dominada durant molts anys per allò del “peix al cove”, un pragmatisme sense principis que va tenir com a resultat una etapa de creixement i de millores, però també d’avorriment col·lectiu i allunyament de la política. Es va invocar molt Catalunya, això sí, però no es va avançar gens en la feina que s’havia iniciat amb la Constitució del 78, la d’enfortir i blindar l’autogovern. El pragmatisme no desperta passions, té l’avantatge, o el desavantatge, segons com es miri, de mantenir la gent en un xup-xup general, ocupada en els seus afers particulars, perquè ja hi ha algú que decideix per tots. Allò va acabar malament, amb una decepció important respecte al nivell moral de Jordi Pujol i diversos personatges del seu entorn. I del xup-xup vam passar a l’ebullició en què vivim ara.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Els factors que han portat a l’independentisme són molts i no pretenc pas simplificar. N’hem parlat a bastament, de les raons de fons, les provocacions, les responsabilitats d’uns i altres. El que ara em crida més l’atenció és aquesta mena de pulsió suïcida de l’independentisme, com si se sentís atret fatalment pel camí més arriscat, més perillós, i bastís al voltant d’aquesta elecció un mur de paraules que intenten distorsionar la realitat que veiem els que no participem d’aquest somni. Les situacions es repeteixen, i, si prescindim de raons i justificacions, veiem aparèixer el mateix patró: quan cal prendre una decisió transcendent els dirigents dubten. Sembla, per moments, que triaran el camí més prudent, el que permet seguir fent política; però, al darrer moment, es decanten per la solució més dura i més incerta, la que porta a trencar ponts i a saltar a l’abisme. I la base aplaudeix.

Va passar durant aquell octubre funest, quan convocar eleccions permetia evitar l’aplicació de l’article 155 –del qual, per cert, hem mesurat malament les conseqüències–, evitar els empresonaments, mantenir la iniciativa. Algun dia sabrem qui ho va impedir, però es va tirar pel dret proclamant una república impossible. Un gest buit, més ridícul que heroic, gairebé una pantomima, però de conseqüències terribles. Va estar a punt de tornar a passar en el moment de la moció de censura a Rajoy. Per sort, algú va tenir prou força per imposar la posició raonable, la que permetia treure'ns de sobre un govern inútil i corrupte que havia estat atiant el malestar català en benefici propi. Quin va ser el cost de donar suport a Sánchez? Potser algun dia ho sabrem, però hi ha algunes persones, com Marta Pascal, que de cop van desaparèixer del mapa.

No hi ha hagut tanta sort en la conjuntura actual: la tendència suïcida s’ha tornat a imposar, contra tota lògica; la fascinació per l'abisme ha tornat a prevaldre. No ha importat que es perdessin un munt d’inversions en infraestructures a Catalunya, tan necessàries, quan els problemes ferroviaris s’agreugen cada dia; o que tornin a perillar els augments de les pensions, o tantes altres coses que podien, per una vegada, millorar la vida de la ciutadania. No ha importat, sobretot, que aquest fos l’únic govern d’Espanya que, arriscant molt, estava disposat a negociar, a encetar un camí de diàleg i no de repressió. Es dirà el contrari, però ho hem vist tots. Aparentment, una obsessió domina ara la política catalana; per acabar sent independents, cal espatllar-ho tot, que tot rebenti! Tirem per la finestra l’únic govern que fins ara ha intentat negociar alguna cosa, forcem-lo a abandonar, i així quedarà clar el nostre poder! Hi ha una mena de fat, d’opció tràgica, en aquest designi.

Fa un parell de setmanes Marçal Sintes escrivia, en aquests mateixes pàgines, que una feina que han de fer els independentistes és parlar més amb els que no ho són per sumar-los a la seva causa. Recordo que una de les primeres propostes de l’independentisme era un projecte col·lectiu per dissenyar una Catalunya futura amb la qual tothom sortís guanyant i s'hi sentís a gust. Un projecte que podria ser engrescador: el d’una societat més democràtica, més oberta, més plural, més igualitària. De tot això no se n’ha parlat gens. Ho lamento. No és amb gestos com el del dia 13 que l’independentisme convencerà ningú. Qui en vulgui ampliar la base, feina indispensable si es vol guanyar el referèndum que un dia o altre acabarà produint-se, ha d’oferir un relat convincent, no de destrucció, sinó de construcció, no de secta, sinó de ciutadania. Ha d’explicar cap a quin país volem anar, més enllà d’invocar greuges antics i moderns, i ha de dir quin és el camí possible, versemblant. Llavors tal vegada alguns dels que no hem vist la llum per enlloc en podrem veure algun raig. Si no és així, si se segueix tensant inútilment la corda, l’únic que avança és l’amenaça de desastre, la impossibilitat d’unir-nos per trobar solucions compartides, per aprofitar les conjuntures favorables.

Catalunya no pertany a ningú, ni tan sols a les persones que l’habitem en aquest moment. És bàsicament una cultura amb trets propis, construïda pacientment al llarg d’una història difícil, com ho han estat totes, feta de treball, de paciència, de pactes, de voluntat de ser i de perviure. Així l’hem rebuda i així l’hem de transmetre a les properes generacions. Portar-la, per orgull, per ràbia, per afany de poder, cap a un abisme més que anunciat, és un error que no s’ha considerat prou, i que de cap manera hauríem d’acceptar els que ens estimem aquest país.

stats