Proletaris amb doctorat
SociòlogaDiverses institucions acadèmiques celebren, aquests dies, el bicentenari del naixement de Marx. Observo amb certa sorpresa com nois i noies de 20 anys discuteixen amb passió els vells textos i es mostren més ortodoxos que els que els vam llegir fa dècades. Tracto d’explicar-los que, en el treball intel·lectual, tot és provisional, totes les idees són eines que s’han de posar a prova i res no ha de ser sacralitzat per més que vagi signat per un autor immens. Bastant inútilment. En una societat tan mancada d’esperança política com la nostra –no parlo ara de Catalunya, que se’n va inventar una, sinó del conjunt de la societat europea–, és indubtablement una temptació buscar en els llibres sagrats la promesa d’una salvació, d’algú que sap on hem d’anar i ens traurà del marasme. I Marx ens n’ofereix un de ben clar, de salvador del món: el proletariat, o, en termes menys dramàtics, la classe treballadora.
No en discutiré pas els mèrits. Per exemple, se’ns ha falsejat totalment la història de la transició democràtica a Espanya, i el que la va fer possible. Qui se la va guanyar de veritat, aquella democràcia, va ser la classe treballadora. Les universitats i altres sectors hi van participar, certament, però sols no haurien aconseguit res; aturar les fàbriques, fer vagues llargues i contundents, va ser el que va convertir en insostenible la dictadura, durant els anys setanta, i el que va obligar les patronals a acceptar la democràcia i unes regles de joc en què es pogués pactar i preveure com anirien les coses. Encara que, a l’hora d’establir aquestes regles, molt pocs representats dels treballadors es van asseure a les taules de negociació i van passar a la història.
Però, al meu entendre, no és rebuscant en els textos antics que trobarem les solucions per al nostre present, sinó tractant d’utilitzar els conceptes per entendre com han evolucionat les coses, com és avui la classe treballadora, com actua i cap on va. S’està produint davant nostre una transformació profunda del treball de la qual només som conscients parcialment, perquè gairebé ningú és capaç ara de saber ben bé què passarà. Els reptes són molts: la indústria 4.0 és, aparentment, a tocar, i ens pot canviar de soca-rel el panorama de l’ocupació. Un informe emès fa pocs mesos pel Consell Econòmic i Social de Barcelona xifra en un 12% els llocs de treball que poden ser totalment automatitzats a Espanya i assenyala alhora la probabilitat d’un canvi important en les habilitats requerides en els futurs llocs de treball. Hi ha analistes que opinen que es crearà més activitat, en lloc de disminuir, però el que queda clar és que les feines de baixa qualificació seran les primeres que desapareixeran, les més fàcilment substituïbles. En aquesta conjuntura, marcada ja per la pèrdua de llocs de treball, la crisi i la deslocalització, la posició de la classe treballadora queda afeblida; difícilment pot tenir la força de capgirar la situació política actual, i més aviat mostra tendència cap a les formes autoritàries, inclosa l’extrema dreta.
Cal analitzar també com està canviant aquesta classe, i posar-ho en relació amb els moviments socials que s’han produït en els darrers temps. La classe treballadora clàssica, la de les fàbriques, aquella que s’assimila als 'colls blaus', va sent substituïda per una classe mitjana educada, de 'coll blanc'; aquella que imaginem treballant en despatxos, amb uns ingressos relativament alts i seguretat en la feina. Del 2008 al 2017 la població ocupada que només havia fet fins a primària ha disminuït un 57,5% a Barcelona, la que té estudis superiors ha augmentat en un 24,8%. Es diria que anem bé.
La realitat, però, ens diu un altra cosa. Disminueix la classe treballadora antiga, però en sorgeix una de nova, amb estudis superiors, màsters i doctorats, en molts casos, amb moltes capacitats informàtiques i de tot tipus, però sense els sous ni les seguretats de l’antiga classe mitjana. Estem assistint a la proletarització de l’antiga classe mitjana. Per diferenciar-les, s’està utilitzant un altre nom: el precariat. Professorat d’universitat carregat de classes que cobra 300 euros al mes, advocats que en cobren 1.000, economistes que en cobren 600... I contents, ep, que si vosaltres no ho voleu n’hi ha un miler que ho faran encantats!
La pregunta és: ¿serà aquest precariat una classe revolucionària, és a dir, un grup disposat a canviar moltes coses, a instaurar un nou ordre, a lluitar per seguir eixamplant els drets humans i l’estat del benestar? ¿Es comportarà com la nova classe treballadora que realment és, i actuarà com a ferment d’igualtat i de progrés? ¿O podrà més el seu fons de petita burgesia, d’individualisme, de sentiment de privilegi perquè ha estudiat i se sent per damunt del proletari clàssic? Són avui encara preguntes sense resposta, però ja tenim alguns indicis de com poden anar les coses. Aquesta ha estat la base social del 15-M, dels comuns, de Podem, d’altres revoltes recents. Sense que sigui gaire visible, aquesta classe avui ja està treballant entre nosaltres, tractant d’inventar un futur diferent; però, alhora, pot ser molt fàcilment comprada i posada al servei dels grans negocis. És una incògnita que, segurament, s’anirà desvelant els pròxims anys.
