Educació: més experiència viva
L’educació no ha estat gaire de sort en l’etapa democràtica. S’ha avançat molt en molts aspectes -educació per a tothom fins als 16 anys, accés a la universitat, millora de les escoles i les seves dotacions, etc.-, però la contínua confrontació política entre dreta i esquerra a l’entorn de l’existència de les dues xarxes, pública i privada, i la constant pressió de l’Església per no perdre’n el control ideològic han abocat, des de fa 20 anys, a un seguit de canvis legislatius que no l’han beneficiat gens. Ans al contrari, han condemnat el professorat a viure pendent de la nova normativa, de l’última retallada i d’un augment del control que s’ha traduït en feina burocràtica. De manera que l’atenció a la innovació pedagògica i la renovació del concepte mateix d’educació, indispensable en una societat que canvia molt de pressa, ha estat escassa i més aviat silenciada, oculta per les urgències d’un dia a dia complicat.
A més, la Lomce va venir a reblar el clau: ens va retornar a un concepte educatiu proper, en molts aspectes, al franquista. Però sembla que tot té el seu límit, i que, per fi, comença una etapa educativa que implica una renovació de fons i de forma. Una etapa que fa temps que es prepara, i que aquest abril ha pres una nova dimensió de la mà de dues iniciatives complementàries que ja compten amb amplis suports institucionals.
La primera iniciativa és la que va impulsar el Foro de Sevilla, un grup de persones vinculades a l’educació i a l’anàlisi dels fenòmens que l’envolten, ja fa uns tres anys. El repte era: “No podem deixar que els partits segueixin jugant amb l’educació com ho han estat fent. Cal que la societat s’hi impliqui”. Durant aquest temps s’ha fet molta feina: no solament s’ha redactat un document que posa les bases del que ha de ser l’educació, sinó que s’ha consensuat amb especialistes, grups de docents, sindicats, associacions de pares i mares, associacions d’estudiants, i, fa pocs dies, en una reunió amb partits polítics al Congrés amb el PSOE, Podem, Esquerra Republicana i Esquerra Unida. N’ha sortit un document de bases per a una nova llei d’educació. Encara un altra? Sí, l’actual ens mena cap al passat, i cal canviar-la una vegada més; però esperem que, quan es faci realitat la que ara es proposa, pugui durar molt temps i ser àmpliament acceptada, perquè el projecte ara ja és fruit d’un enorme consens. Només falta que pugui constituir-se un govern capaç de posar-lo en marxa i de convertir-lo en una base estable del sistema educatiu.
La segona iniciativa és d’àmbit català i aborda, per fi, la innovació pedagògica. Una innovació que va més enllà d’una proposta organitzativa per endinsar-se en el concepte mateix de què vol dir educar i del tipus de persona que podem intuir que cal formar per a la societat que està apareixent. El nom mateix ja és tota una referència: Escola Nova 21. Direu: referència, per què? El nom d’Escola Nova va ser emprat per designar la gran renovació pedagògica que es va produir a Catalunya a partir de l’any 1900, aproximadament, i que va ser anorreada pel franquisme. Per tant, Escola Nova 21 entronca, en molts aspectes, amb els principis pedagògics d’aquell moviment, el més avançat que s’ha produït mai a Catalunya fins ara. I alhora va molt més enllà, que, com el seu nom indica, ja vivim al segle XXI.
L’espai d’un article no permet endinsar-se en les línies bàsiques d’aquest projecte. Diré únicament que el presideix la voluntat d’educar per a la vida. Bé, això ho diu tothom, em direu. Però no tothom ho fa. Hi ha una manera d’entendre l’educació que tracta de modelar les persones d’acord amb models preexistents, sobretot perquè encaixin sense problemes en els llocs de treball. És una forma pedagògica que posa l’accent en la disciplina, la memorització, l’examen, l’obediència, concretats sobretot en un extens currículum de matèries instrumentals. Aquesta concepció agafa diverses formes i empra diversos llenguatges, però el concepte es manté: educar és fer adoptar a la criatura una forma d’actuar preexistent i en certa manera passiva. I hi ha una altra concepció de l’educació que posa l’accent en el desenvolupament individual, l’estímul de la curiositat com a motor de l’aprenentatge, l’experiència viva, el refús dels motlles, el protagonisme de la criatura. Les dues ideologies pedagògiques corresponen a formes diverses d’organització social, i es pot entendre que en la societat industrial es necessités gent disciplinada i obedient; però cal advertir que en la societat actual el que es necessita i permet d’avançar són justament persones amb iniciativa i capacitat d’innovar, i, al mateix temps, diverses i allunyades dels models estereotipats.
També aquest projecte compta amb suports institucionals i sobretot amb 26 centres que ja practiquen aquestes noves formes pedagògiques, a més de les escoles de Jesuïtes de Catalunya, que van pel mateix camí. El més esperançador és que ara que les famílies trien els centres per als seus fills la demanda per a aquestes escoles ha estat altíssima; no totes les famílies hi han pogut accedir, i algunes ja s’han organitzat per demanar-ne l’ampliació. És el que cal: que les famílies ajudin, amb el seu suport, a transformar una educació que, per raons polítiques i no educatives, fa anys que està encallada i fins i tot en retrocés.
