MARINA ROSSELL: Espiritualitat desinhibida
Ho fa tot perquè l'estimin. Sent que està plena d'amor i té la immensa sort de trobar-se cada dia coses boniques i agradables. Parla obrint poc la boca, amb els ulls de miop sempre extasiats. És tan tolerant i positiva que acaba les frases sense descens tonal i ens deixa sempre penjats d'una revelació a mig dir.
No té registres i et demana que li passis la sal o li obris la porta com si t'expliqués un secret íntim. Li encanta resar i tracta de "tio" a un déu a qui cantava d'adolescent en misses progres de guitarres, adorava disfressat de Che a la selva boliviana i ara imagina com un metec frondós que la bressola cada nit.
La nena d'ulleres gruixudes en qui ningú es fixava ha sobreviscut a la grolleria ambiental inventant-se un món que mola i pocs són prou cruels per aixafar-l'hi. La seva veu expressiva i afinada afirma bondats i belleses que si ets una mica cínic acaben embafant.
Algun cop triga tant a reaccionar que tens ganes de reiniciar-la. Els seus silencis prenyats d'emoció s'eternitzen mentre busca inspiració en olors, sons i mantres que una excel·lent memòria sensual li guarda en calaixets.
Alimenta l'expectativa que dirà coses sublims, però rarament es desenreda dels tòpics. Amb el seu art s'ha construït un refugi protegit dels mals rotllos i s'estima infinitament més passar per pàmfila que abandonar-se a la intel·ligència dels mals sentiments.
