Audiovisual: sigles obreres i política neoliberal
Amb la llei de l’audiovisual (LGCA), el PSOE ha reincidit en abonar la posició més neoliberal. La negociació forçada per ERC l’ha obligat a corregir alguns excessos. Però el problema de fons és en la mateixa concepció del sentit de la llei.
Obligat per la transposició de la Directiva Europea de Serveis de Comunicació Audiovisual (DESCAV) a l’ordenament jurídic espanyol, el PSOE ha hagut d’actualitzar la normativa audiovisual. A disgust i amb retard. Tanmateix, era una oportunitat per reorganitzar el sistema de comunicació, corregir desequilibris, esmenar aberracions heretades (com la fragmentació de l’espai de llengua catalana) i adaptar-se a l’era digital. La proposta del PSOE, una vegada més, ha ignorat l’interès general i els drets ciutadans. I s’ha plegat a les pressions dels actors econòmics dominants del sector. Cap novetat. Ja ho va fer el 1988, amb la promulgació d’una Ley de Televisión Privadaque va acabar provocant la pitjor crisi de la televisió pública, els efectes de la qual encara perduren. Convé explicar-ho.
D’ençà que es va posar en marxa TVE, el 1956, la població espanyola va anar adquirint receptors en blanc i negre, els va renovar al cap d’uns anys perquè incorporessin l’UHF i, una mica després, va comprar nous aparells per a la recepció en color. Mentre s’ampliava el temps d’emissió, aquelles persones van modificar les seves llars, els hàbits, els horaris i l’estil de vida fins a convertir-se en teleespectadors durant mitjanes de 4 hores al dia. Així, de la mà d’una TVE convertida en plataforma excepcional d’influència i de captació de recursos publicitaris, la població espanyola –i la catalana– havia esdevingut una gran audiència televisiva, un immens mercat. A Catalunya, malgrat les traves de l’Estat, l’aparició exitosa de TV3 (1983-84) va suposar una multiplicació de l’oferta i la modificació de preferències de l’audiència.
Calia regular i ordenar la presència de canals privats. Hi havia un patrimoni històric col·lectiu d’adaptació a la condició d’espectadors que un govern d’esquerres havia de saber administrar al servei de l’interès general. Què es va fer, però? Doncs regalar aquell mercat, sense gairebé contrapartides, a unes empreses que serien l’origen de l’actual duopoli televisiu estatal. Duopoli que, sigui dit de passada, ha estat un instrument fonamental per articular l’hegemonia conservadora que pateix el mateix PSOE.
Tornem al present. La revolució digital feia necessària l’adopció de mesures per protegir, en primer terme, els drets i llibertats dels ciutadans, així com les garanties referides al procés de conformació de l’opinió pública i la qualitat de la vida democràtica. Complementàriament, atesa la importància estratègica i econòmica del sector audiovisual, la directiva aprovada el 2018 estableix també requisits de protecció de la producció europea.
En aquest context, el que calia esperar d’un govern progressista és que explorés les possibilitats de la DESCAV per millorar l’exercici dels drets de la ciutadania i canalitzar cap a l’interès general les contrapartides que han d’obligar les empreses que obtenen beneficis d’aquella ciutadania. També que aprofités la revisió del marc jurídic en el nou entorn digital per servir preceptes constitucionals com el respecte i la protecció de la diversitat, inclosa la cultural i lingüística. És a dir, una aposta per la democràcia, la diversitat i la pluralitat. No s’ha fet.
D’aquí ve el protagonisme de la ministra Calviño i el seu equip a l’hora de tancar files al voltant del primer redactat del projecte de llei. Només hi havia un objectiu a satisfer: mostrar-se davant les plataformes com l’estat més liberal i dòcil, el que menys obligacions imposava, per veure si això les atreia a instal·lar-se a Madrid. ¿Com es pot entendre, si no, que allà on França imposa una obligació de finançament anticipat d’un 20% dels beneficis obtinguts, o Itàlia un 15%, la proposta espanyola sigui tot just d’un 5%? La negociació en solitari d’ERC ha permès salvar els mobles, però la partida tot just comença. Un cop pactada la LGCA, cal impulsar una llei catalana de l’audiovisual que consolidi el marc competencial. I també negociar amb força la llei de telecomunicacions. Amb el desplegament 5G, la “sobirania” en l’audiovisual pivotarà sobre la gestió o cogestió de l’espectre radioelèctric.
Però tot això no servirà de gaire si no som capaços de recrear la CCMA per adaptar-la al nou entorn comunicatiu transformant-la en una gran factoria de continguts adreçats a tot tipus de finestres, i augmentant de forma exponencial els recursos dedicats a la ficció. La indústria de la ficció audiovisual és la base principal per construir imaginaris socials democràtics i nacionals.