'Marimasclistes' silenciosos

Quan era petita, els meus companys d'escola em deien marimacho perquè jugava a futbol, potser millor que molts d'ells. Segurament era la resposta d'un grup de nens que es veia amenaçat per les ganes i el talent d'una persona que no volia acceptar unes normes socials que no tenien res de naturals i que bàsicament qüestionava el seu monopoli. No és cap sorpresa que acabés a Anglaterra, via una beca Fulbright als Estats Units, on he trobat bones oportunitats laborals i on he pogut jugar a futbol durant 25 anys. Anglaterra s'ha beneficiat dels milers de lliures que he pagat en impostos tots aquests anys; Espanya, no.

Lamentablement, els mateixos prejudicis i discriminacions que provoquen pèrdua de talent continuen molt presents a la societat espanyola. Del petó, reacció i gestos de Rubiales després del Mundial ja ho ha dit tot i de manera magistral Nadia Tronchoni en un article. Del que encara no s'ha parlat tant és de com i per què s'ha perdut una oportunitat d'or per enviar missatges positius i reivindicatius, i no només reactius, a un triomf esportiu i a uns fets deplorables.

Encara espero veure o escoltar programes especials, abans i després que Espanya guanyés el Mundial, on m'expliquin la història de totes i cadascuna de les nostres campiones. D'on són? Quant els ha costat arribar on són? Què canviarien? Quins han estat els millors i pitjors moments? També esperava una bona anàlisi tècnica. Com va canviar l'equip després de la derrota amb el Japó? Quin efecte té el fet que més de la meitat de les jugadores siguin del Barça? Quines lliçons ens dona el futbol femení (per exemple, pel que fa a menys violència i pèrdues de temps), sobretot després de veure el vergonyós Getafe-Barça de fa uns dies? Com és el rival? Com se les pot guanyar? Què es pot millorar de l'equip? Quina és la història del futbol femení a Espanya? I al món? I qui són les pioneres? Les podem escoltar? Què tenen a dir? Quin és el país amb una lliga de futbol femenina més potent? Com s'ho han fet i què en podem aprendre? Com és el futbol femení a les escoles?

Potser de manera innocent, esperava, a nivell general, una cobertura mediàtica de qualitat abans i després de la final. Però no l'he trobada perquè els grans mitjans de comunicació encara estan molt controlats per homes, sovint desconeixedors del futbol femení o amb poques ganes de treure protagonisme al futbol masculí. Diumenge a la nit, i amb ganes d'escoltar l'anàlisi que El larguero de la Cadena SER fa en les grans ocasions, em vaig haver d'empassar l'anàlisi de l'Atlètic-Betis i tota la roda de premsa de Simeone abans de sentir repetit el que ja havia escoltat tota la tarda: res de nou. Durant tota la setmana, vaig haver d'escoltar hores i hores sobre on jugarà Mbappé aquesta temporada o sobre si Neymar se'n va a l'Aràbia Saudita en lloc d'una prèvia interessant a una final històrica. 

Com a cirereta, la celebració, dilluns, a Madrid, va ser prou tronada: presentada per un home –naturalment–, les futbolistes van compartir la seva eufòria, però ningú va incloure a l'script cap reflexió sobre la importància i les conseqüències del que s'havia aconseguit i, sobretot, del que encara queda per fer. Les angleses van aprofitar molt millor una ocasió similar l'any passat: després d'aconseguir el campionat europeu, una a una van desfilar per Trafalgar Square a Londres, on Ally Scott, una exfutbolista, barrejava preguntes gracioses i importants carregades de missatges tant positius com reivindicatius. Això va ajudar a fer que els mitjans anglesos es bolquessin enguany amb la seva selecció, en la victòria i en la derrota: el davanter del Manchester United Marcus Rashford va sortir amb la samarreta de la seva companya de club i davantera anglesa Ella Toone, i, com ell, molts futbolistes i entrenadors de la Premier han enviat missatges de suport durant tot el mes. En canvi, només he vist els clubs i futbolistes espanyols felicitar les guanyadores després de la victòria; com la Corona, s'apunten fàcilment a la foto de l'èxit. 

El futbol femení i el feminisme han aconseguit molt, però encara queda molt més per aconseguir. Encara hi ha milers de marimasclistes que creuen que Rubiales no ha de dimitir (a Anglaterra ja l'haurien fulminat), o que pensen que és normal que no es deixi de parlar de la Lliga masculina per fer programes especials després d'aconseguir un Mundial. Aquests gatekeepers són majoritàriament homes, que sense ser tan barroers com Rubiales, i en silenci, igualment posen bastons a les rodes del feminisme i del futbol femení. Tots hem de seguir l'exemple d'aquestes campiones futbolístiques i morals i exigir canvis per aproximar-nos a la igualtat.