Mariano Rajoy: administrador de silencis

Als ulls li balla una ironia que fa de mal lligar amb el seu to solemne. Fa la impressió de no ser del tot res del que aparenta. Però aquesta falta d'autenticitat i contundència acaba jugant a favor seu. És cert que genera poca adhesió però garanteix l'absència de rebuig visceral.

L'hem vist aquests dies entre els líders europeus amb aquella cara neguitosament afable d'alumne nou que vol caure bé. Com a bon cap de govern espanyol, va prou peix d'anglès per contestar "Yes" si li pregunten "What's your point?" Però el que encara no saben a Brussel·les és que en castellà no especifica gaire més.

La caverna mediàtica hi veu un figaflor i el jacobinisme socialista un mariposón, però els que el coneixen a fons asseguren que el seu fort són uns silencis que deixen fora de joc la loquacitat dels altres, sobretot la d'Aznar.

Parla amb retòrica sentenciosa i té l'aire vetust d'una autoritat provincial. Però el seu didactisme és prou càlid per no resultar prepotent. Manté la calma davant els exabruptes i s'esmuny de les qüestions difícils arrapant-se a tòpics de sentit comú.

Ha arribat a president per no fer i no dir, esperant amb paciència el moviment ascendent del pèndol. Però la crisi a què s'enfronta demana molt més que una sàvia administració dels temps. O descobrim aviat un Rajoy amb reflexos, o cremarà en setmanes el crèdit que ha trigat 30 anys a acumular.