Mariano, Mariano...

Espanya s’acomiada del Mundial, cosa que m’entristeix profundament per dues raons. La primera; em sap greu per Luis Enrique, que cau malament a molts periodistes de la capital del Regne, i a mi, en canvi, em cau molt bé. La segona i definitiva; em sap greu perquè perdem el periodista esportiu més immens, amb permís del personatge de Richard Ford, que és Mariano Rajoy.

Mariano Rajoy ha escrit, mentre Espanya era viva a Qatar, sobre futbol, desmuntant la creença que escriure sobre futbol és difícil i és un gènere. No, ja no és difícil. No, ja no és un gènere. Mariano Rajoy ha demostrat que no sempre és cert que als famosos els escriguin o els retoquin els llibres i els articles. No, no l'hi han escrit. És impossible. És impossible que l'hi hagin escrit. Mariano Rajoy, abans del partit que enfrontava Espanya i el Marroc, potser tenia escrit (o mig escrit) el text de la victòria. Somiar i imaginar és de franc. Què devia dir? ¿“Recuerdo aquella obra de teatro de José Luis Alonso de Santos llamada 'Bajarse al moro’, que hacía referencia a la expresión de ir a comprar, al vecino Marruecos, alguna sustancia de cuyo nombre no quiero acordarme”? O “No nos han podido robar la cartera”? O “Les hemos hecho puré o tal vez cuscús”? O “Es el vecino (de arriba) el alcalde”?

L’home, en canvi, va escriure (va dictar) vaguetats sobre la derrota i ni tan sols va parlar dels penals. Em sembla propi d’un geni saltar-se aquesta part del partit, la més decisiva. El futbol deu ser una de les coses que més agraden a Mariano Rajoy, després, potser, de registrar propietats. Si escriu així, amb aquest mestratge, amb aquesta mà ferma, els articles de futbol que –no ho dubteu– aviat entraran a la selectivitat per ser analitzats pels estudiants esborronats, i aviat rebran algun premi de periodisme (l’ARA ja triga), com deu escriure altres coses que no li interessen tant? No vull ni pensar-hi.