No és quant creixem, sinó com creixem

La sensació d'ansietat és a tot arreu, des dels debats de polítiques d'alt nivell i els manifestos polítics fins a la cobertura periodística diària. A Alemanya, l'últim esborrany de pressupostos del govern parla d'un major creixement com una de les prioritats màximes. A l'Índia, les autoritats frisen per proclamar el seu país com l'economia de creixement més ràpid del planeta. A la Xina, on es projecten perspectives deflacionàries, és indiscutible que el govern està preocupat per aconseguir el seu objectiu d'un creixement del 5% aquest any. Al Regne Unit, Keir Starmer, líder de l'opositor Partit Laborista, ha promès aconseguir el màxim creixement sostingut del G-7 si surt escollit, i els conservadors, des del govern, expressen ambicions semblants (recordem l'ara infame mantra de l'ex primera ministra Liz Truss: “Creixement, creixement, creixement”).

Tot i això, posar el creixement al centre de l'elaboració de polítiques econòmiques és un error. Tot i que important, el creixement en abstracte no és una meta ni una missió coherent. Abans de comprometre's a objectius específics (siguin de creixement del PIB, producció global, etc.), els governs s'haurien de centrar en la direcció de l'economia. De què serveix un alt creixement econòmic si per aconseguir-lo calen males condicions laborals o ampliar la indústria dels combustibles fòssils?

És més, els governs que han tingut més èxit catalitzant el creixement ho han fet quan impulsaven altres objectius, no pas el creixement en si mateix. La missió de la NASA d'enviar homes a la Lluna i fer-los tornar va produir innovacions en materials aeroespacials, electrònica, nutrició i programació que més endavant aportarien un important valor econòmic i comercial. Però la NASA no es planejava aquest objectiu, i és probable que no l'hagués assolit si les seves missions s'haguessin emprès simplement per augmentar la producció.

De manera similar, internet va sorgir de la necessitat que els satèl·lits s'intercomuniquessin. A causa de la seva adopció generalitzada, durant l'última dècada el PIB digital ha estat creixent 2,5 vegades més de pressa que el PIB físic. Un cop més, aquestes xifres de creixement són el resultat d'un involucrament actiu amb les oportunitats que presenta la digitalització; per ell mateix, el creixement no era l'objectiu.

En lloc de centrar-se en l'acceleració de la bretxa del PIB digital, els governs haurien d'assegurar-se que el creixement actual i el futur no es basen en l'abús del poder de mercat de les grans tecnològiques. Si es considera la rapidesa amb què està avançant la intel·ligència artificial, calen, amb urgència, governs que puguin reformular la propera revolució tecnològica tenint en compte l'interès de la gent.

En termes més generals, impulsar el creixement en una direcció més inclusiva significa allunyar-se del finançament digital de l'activitat econòmica i tornar a comprometre's en invertir en l'economia real. Tal com estan les coses, massa companyies (les manufactures, entre elles) estan gastant més en recompres d'accions i pagaments de dividends que no pas en capital humà, equips, investigació i desenvolupament. Si bé aquestes activitats poden reforçar el preu de l'acció a curt termini, redueixen els recursos disponibles per reinvertir en els treballadors, eixamplant la bretxa entre els que controlen el capital i els que no.

Per assolir un desenvolupament inclusiu, hem de reconèixer que els treballadors són els veritables creadors de valor, i que els seus interessos haurien de tenir més protagonisme en els debats sobre ingressos i distribució de la riquesa.

En aquest sentit, la nova postura del Partit Laborista britànic és preocupant. És un acte reflex per fer callar els que diuen que són “antiempreses”. Els laboristes han suavitzat el seu compromís, prèviament declarat, de brindar més protecció als treballadors. Equilibrar la gestió corporativa amb un compromís cap als treballadors no només és essencial per assolir un creixement inclusiu: ja s'ha demostrat que impulsa la productivitat i el creixement a llarg termini.

L'economia no creixerà per si mateixa en una direcció socialment desitjable. Com vaig subratllar fa deu anys, l'estat té un important paper empresarial. Després dels intents dels governs de reactivar les seves economies després de la pandèmia, ha quedat clar que encara tenim pendent desenvolupar nous camins sobre com aconseguir un creixement que sigui no només “intel·ligent”, sinó també verd i inclusiu.

Per ajudar a orientar el creixement en la direcció correcta, els governs també han de fer inversions orientades a objectius en les seves pròpies capacitats, eines i institucions. L'externalització ha soscavat la seva capacitat de respondre a necessitats i demandes canviants, reduint el potencial de crear un creixement i un valor públic. Les capacitats i l'experiència del sector públic s'han anat buidant des de dins.

Només amb les capacitats i les competències correctes els governs podran aconseguir la mobilització de recursos i la coordinació d'iniciatives amb empreses disposades a anar cap a aquestes metes. Per a una estratègia industrial així cal que tant el sector públic com el privat funcionin simbiòticament. Si es fa bé, aquest enfocament pot maximitzar els beneficis públics i el valor de llarg termini per a les parts involucrades: el creixement impulsat per la innovació esdevé sinònim d'un creixement inclusiu.

La pregunta que ens hauríem d'estar fent no és quant creixement podem aconseguir, sinó de quin tipus.