El covid i la salut a l'Àfrica i al món
Per a molta gent, l'aplicació de vacunes contra el covid-19, en menys d'un any, va marcar el començament de la fi de la fase aguda de la pandèmia. Però no per a l'Àfrica. Divuit mesos després que s'aprovessin les primeres vacunes, només el 16% de la població del continent està completament vacunada, a causa, en gran mesura, d'una falta de suport internacional consistent en l'adquisició i distribució de vacunes.
Alhora, les institucions regionals africanes han estat líders mundials a l'hora de respondre a desafiaments relacionats amb la pandèmia a nivell local. Potser l'exemple més poderós de l'estratègia de bé comú per la pandèmia és l'aliança del govern sud-africà amb el CDC d'Àfrica, l'Organització Mundial de la Salut i altres actors per expandir la capacitat dels països d'ingressos baixos i mitjans de produir les seves pròpies vacunes ARNm. En un moment en què alguns gegants farmacèutics als països rics acaparen la tecnologia, aquests esforços atenen una carència crítica.
També hi ha hagut un lideratge dinàmic a nivell nacional, on estratègies de “tot el govern” estan demostrant ser summament efectives. A Togo, per exemple, el ministre d'Informació va treballar juntament amb diferents departaments per crear un programa de transferència de diners digitals que oferís assistència urgent a centenars de milers de persones en els primers dos mesos.
En termes més generals, la resposta de l'Àfrica al covid-19 ha demostrat el poder de la intel·ligència col·lectiva per fomentar l'objectiu de salut per a tothom a l'interior dels governs i entre ells. També ha il·lustrat el valor de les polítiques d'innovació destinades a defensar el bé comú, en lloc de fomentar la cerca de rendibilitat privada i després demanar-li al sector públic que intervingui per reparar les “fallades del mercat” previsibles. En identificar i treballar cap a objectius col·lectius –com desenvolupar una vacuna ARNm africana o augmentar la capacitat de fer proves–, tots els països al continent poden beneficiar-se dels nous béns públics.
Però l'experiència covid de l'Àfrica també ha demostrat que una innovació coordinada del sector públic per al bé comú no és suficient. Els països també necessiten capacitat fiscal per fer inversions serioses de llarg termini en salut i preparació i resposta davant d'una pandèmia (PPR, són les sigles en anglès).
Els països del G-20 van acordar establir recentment un fons d'intermediari financer (FIF) per tancar la bretxa d'inversió en PPR global de 10.500 milions de dòlars. Que els països africans es beneficiïn d'aquest FIF dependrà en gran mesura de com els hi dissenyi en els propers mesos. Si tots els països participants actuen col·lectivament per fixar les prioritats, el FIF podria esdevenir un mecanisme de finançament innovador de primera classe.
A més de més inversions globals en PPR, també necessitem respostes de polítiques nacionals més sòlides per abordar les condicions estructurals que van conduir a la crisi actual. Els governs haurien de deixar de pensar en la salut com una despesa anual discrecional i començar a veure-la com una inversió de llarg termini essencial per a la societat i per a la prosperitat futura.
La conferència de ministres de la CEPA que es va fer recentment a Dakar, al Senegal, va brindar una oportunitat perquè els ministres de Finances africans repensin els seus rols en matèria de decisions sobre polítiques. S'haurien de veure no només com a garants de l'estabilitat sinó també com a defensors actius de societats saludables i equitatives. Els esforços per retallar la inflació, acumular reserves i reduir el deute han d'estar equilibrats amb més inversions en salut i benestar. S'hauria d'encoratjar tots els ministeris –no només aquells amb la paraula salut al seu nom– a mesurar l'impacte de les seves polítiques davant l'objectiu col·lectiu de salut per a tothom.
Millorar la salut per a tothom com una prioritat fiscal global exigirà un suport extern substancial, molt més enllà del que fins i tot un FIF dissenyat correctament pogués oferir. Les despeses en salut han caigut en molts països de baixos ingressos des de la crisi financera global del 2007-2008. Per tant, és imperatiu que els governs africans, les institucions financeres internacionals i les agències de qualificacions reconeguin la despesa en salut com una inversió de capital que contribueix a l'estabilitat econòmica, al creixement i a la resiliència, en lloc d'un obstacle indesitjat per a la ràtio deute-PIB d'un país.
Això implica no estigmatitzar els països africans amb rebaixes de les qualificacions de crèdit, o castigant-los amb taxes d'interès odioses quan prenen deute nou per finançar serveis essencials. També significa ajudar els països africans a deixar de dependre dels donants en àrees crítiques com la innovació sanitària, la manufactura i la producció.
Haurem de canviar la manera com governem la innovació sanitària per incloure qüestions com l'equitat, l'accés i la localització en el disseny d'aliances público-privades. Només amb un nou model en què l'Àfrica sigui responsable de la seva inversió en salut podrem tenir salut –i, per tant, prosperitat– per a tothom.
Copyright Project Syndicate
