Treure la Sagrera del congelador
L'obertura de l’avinguda Diagonal fins al mar és probablement un dels millors exemples de transformació urbana d’Europa: tan profunda, tan complexa, amb tantes lectures i tantes arestes que tothom hi diu la seva, i tots els colors polítics se n’han atribuït l’èxit internacional. No és un model perfecte, però ha estat un projecte flexible que s’ha construït amb reivindicacions, cessions, alguns petits fracassos i algunes joies com Palo Alto, la Sala Beckett o la Fundació Vila Casas. Els mediterranis som exigents, i no em canso de debatre sobre les llums i ombres del pla amb amics que, malgrat ser crítics, saben assaborir els plats a l’ombra dels plataners centenaris de la rambla del Poblenou.
El projecte s’ha anat consolidant amb diferents argumentacions: el canvi de l’economia industrial a les indústries creatives o de serveis; la reinterpretació de la malla de Cerdà i la coexistència del patrimoni industrial amb arquitectura contemporània de primer ordre; barreja d’usos econòmics, universitaris i residencials; un model de gestió urbanístic modèlic en què els promotors van assumir un ambiciós pla d’infraestructures; un entorn perfecte per a les superilles; un barri hipster i col·laboratiu; un deute històric amb els barris del Besòs... N’hi ha tants, de Poblenous!
Des del punt de vista immobiliari, el “vint-i-dos arrova” ha estat un èxit incontestable. Un nom incomprensible per a una fórmula immobiliària que va permetre al tombant de segle desenvolupar parcel·les molt més grosses que no pas les que hi havia hagut històricament al centre de Barcelona. Mentre a l’Eixample els pisos senyorials s’havien convertit en notaries, despatxos d’advocats, dentistes i estudis d’arquitectura, al Poblenou hi començaven a emergir torres d’oficines i blocs que ocupaven mitges illes. Dels clàssics despatxos de 400m² es va passar a edificis de 15.000 m². Més fàcils de gestionar, amb instal·lacions preparades per a la fibra, l’aire condicionat, els ascensors intel·ligents i els accessos custodiats per personal de seguretat les 24 h del dia. Tenen demanda assegurada i els fons d’inversió els adoren perquè tenen expectatives de creixement sostingut dels lloguers, amb ocupants que valoren les platges olímpiques, els carrils bici i les botigues de disseny. Segons diversos informes, en els darrers anys el 22@ és l’àmbit que concentra fins al 60% de les inversions de la ciutat. Per a mi aquest és el fons de la qüestió: amb el 22@, Barcelona s’ho ha jugat tot a una sola carta.
La suspensió de llicències d’obres al 22@, calia? D’una banda, feia temps que el fantasma de la suspensió planava sobre la zona, i per sota la taula es recomanava tramitar els projectes amb antelació: tots els grans propietaris estaven avisats. D’altra banda, la suspensió congela, però no altera. Els canvis generen resistència, i a les ciutats encara més, perquè es treballa en xarxa. El repte dels propers sis mesos és transformar els paràmetres urbanístics i les càrregues dels promotors perquè el barri tingui més densitat i més habitatge assequible. Però caldrà anar molt més enllà d’una suspensió de llicències per dur les inversions allà on són realment necessàries.
L'interès pel 22@, ara per ara, s’acaba a la Gran Via; en canvi, sorprèn que el projecte de la Sagrera estigui tan congelat. Vint anys més tard de l’obertura de la Diagonal, les Glòries ja no són un límit de la ciutat sinó una ròtula verda cap al “districte de la innovació”. I el final mental de Barcelona s’ha desplaçat al Besòs i la Sagrera, que són les noves fronteres urbanes que encara no hem aconseguit suturar.
Però el projecte de la Sagrera, si es treballa, és molt més estratègic i comunitari que el del Poblenou. En plena emergència climàtica, a la Sagrera hi ha prevista la construcció d’un gran parc lineal i una nova estació intermodal. Per a mi, és un misteri que no es parli de la Sagrera. No s’ha explicat bé el projecte? La ciutat encara vol el parc? Els veïns necessiten connexions sobre les vies? O ens temem que no ajudi a connectar els barris de veritat? Creiem que el projecte és factible o després de tants anys d’incompliments en les inversions de l'Estat hem tirat la tovallola? El Parc del Rec Comtal pot ser un nou laboratori per a l’ecologia urbana? Cal replantejar algun aspecte del parc perquè sigui realment ecològic? El que hem après de l’obertura de la Diagonal és que perquè la Sagrera funcioni ha de donar resposta a les necessitats socials dels barris (que no són menors), al repte climàtic, a un model econòmic no especulatiu, a una ciutat amb usos més mixtos i mides diverses... A la Sagrera no cal suspendre llicències perquè fa anys que el projecte hiberna.
Les desinversions de l’Estat a la Sagrera limiten clarament les possibilitats d’innovació urbana a nivell municipal, però això no pot frenar el projecte més estratègic de la Nova Agenda Urbana en ple segle XXI. Des de la Maquinista a Colorantes, cal fer exactament el contrari de la suspensió de llicències: cal activar-les, repensar-les, redibuixar-les i treure tots els dibuixos dels calaixos. Això, de retruc, traurà la pressió excessiva sobre el 22@.
