L’habitatge és la nova infraestructura

La pandèmia ens ha demostrat que les cases són llocs d'immunitat, de protecció davant la vulnerabilitat, i que garantir l’accés a l’habitatge és més necessari que mai. A les nostres latituds hi ha acord per regular els lloguers i impulsar la rehabilitació, però també cal reciclar teixits urbans per construir un parc d’habitatges públic estable, i aquesta és una idea que genera moltes suspicàcies. Potser és que no ens hem sabut explicar bé, i que el sector de la construcció no podrà reparar mai el mal que va fer desertitzant el territori a les comarques. Cal admetre que el procés d’urbanització des dels anys vuitanta va deixar una profunda empremta als municipis de tradició agrícola, que van viure traumàticament la venda terrenys perquè el totxo donava molt més que els horts: segones residències, camps de golf, hotels i supermercats van aprofitar-se de les necessitats de liquiditat de les famílies que tenien parcel·les rurals. Ho diu un personatge del Bar Casanova a La pell de la frontera, de Francesc Serés: “Tinc un corral i ara hi volen fer pisos”. De vegades em fa vergonya dir que sóc arquitecta, quan camino pels passejos marítims de la Costa Brava o veig els hipermercats a les rotondes de les perifèries. L’urbanisme no va d’això. No vam estudiar per fer xalets ostentosos a la Costa Brava ni apartaments per a Núñez i Navarro, sinó per fer cases per als mestres, per als infermers, per als servidors públics a qui no podrem pagar mai el seu ofici i dedicació. Cases per a tothom que ho necessiti, i sobretot per aquells que no s’arriben a considerar demanda perquè estan sistemàticament exclosos del mercat immobiliari.

Des de l’any 1987 a Catalunya s’han construït 135.000 habitatges de protecció oficial (un 3,5% del parc residencial català), i més de la meitat, el 56%, s’han destinat a la compravenda. Avui només hi ha un pis públic per cada 500 habitants.

En el fons, el problema de l’habitatge té un component intergeneracional; jo tinc el màxim respecte pels avis que van invertir en la compra d’un pis perquè era més segur que confiar en les pensions. També entenc els jubilats canadencs o els veterans suecs que deixen els estalvis en mans de fons d’inversió per no perdre poder adquisitiu. Però si tot segueix com fins ara, Catalunya exposa els fills d’aquestes generacions a la intempèrie cada cop que hi ha una crisi sistèmica. Per no parlar dels temporers que recullen la fruita a Serós o els joves xinesos que omplen les aules d’acollida, o les ucraïneses que empalmen tres torns per arribar a final de mes. Per als nouvinguts, l’habitatge és la millor política d’acollida.

Cal celebrar la potència del Sindicat de Llogaters impulsant la Proposició de Llei de Contenció i Moderació del Preu del Lloguer als grups del Parlament de Catalunya. Però, malauradament, amb aquesta mesura no n’hi haurà prou per garantir l’accés a l’habitatge. Moltes ciutats europees tracten l’habitatge com una infraestructura; tal com garanteixen l’accés a l’energia i a l’aigua, es comprometen amb un volum de construcció i rehabilitació anual de pisos. A més, els números indiquen que ara és el moment idoni per impulsar la construcció a tots els racons on es pugui. Construir habitatge assequible en temps de crisi multiplica l’impacte econòmic de la inversió perquè ara el sol i els preus de la construcció cauen en picat. Cal també crear una reserva econòmica estable per comprar terrenys o pisos per ampliar el parc públic cada vegada que els cicles immobiliaris toquin fons.

Objectivament, cal generar tants nous habitatges com es pugui en molt poc temps. Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, entre el 2015 i el 2019, la població de Barcelona va augmentar en 32.207 persones (com els habitants que té Martorell, Tortosa o Olot). Durant aquests anys, només es van acabar 5.617 pisos nous lliures i es van construir 874 pisos socials promoguts per diversos operadors públics, mentre l’Ajuntament estima que només hi ha un 1,3% dels pisos buits. En el mateix període de temps, la població de Catalunya va augmentar en 194.740 persones, però en aquests anys només es van construir a Catalunya 32.783 habitatges nous i 4.303 habitatges amb protecció oficial. On viurà tota aquesta gent?

Històricament, la producció d’habitatges en temps d’emergència ha derivat en paisatges depriments, però enlloc no està escrit que no n’hàgim après. Jo soc partidària d’incentivar l’autopromoció; no fiar-ho tot a les mans dels grans operadors, que fan pisos com xurros. Fomentar la qualitat i la simultaneïtat de moltes petites operacions, no el volum. Som molt lluny de l’època dels polígons, i ara sabem que cal fer cases per a tots els gustos i comunitats petites i diverses, perquè l’habitatge no és una indústria: és cultura i és salut. Projectes d’entre 5 i 25 unitats familiars, amb un disseny conscient sobre com s’utilitzaran els espais comuns. Fent cases es creen llocs de treball i es fomenten ocupacions alternatives. L’activitat constructiva, ben dirigida, pot fer sortir de la pobresa persones que són hàbils amb les mans, i donen sortida als coneixements que ja tenen. Dissenyar des de les necessitats dels futurs residents, implicar-hi les dones, garantir que hi ha participació, és fonamental perquè els projectes arrelin i de les cases en brotin tota mena d’estils i projectes vitals. Afirmo amb contundència que cal una agenda de construcció amb una aproximació radicalment humanista. No ens calen totxos, però sí que ens calen les comunitats integradores.