L’Estat com a coartada
Fem aterrar per un moment el concepte abstracte d’independència a les ciutats. Ara per ara, l’estat espanyol determina el que les ciutats poden fer i el que no poder fer per incrementar els seus ingressos, regular els usos del sòl, endeutar-se, licitar projectes, incorporar talent o millorar el sistema educatiu.
L’Estat ha brindat, durant massa anys, l’excusa perfecta per no abordar les reformes que necessiten les ciutats catalanes; la classe política s’aferra als conflictes crònics de competències per no prendre cap determinació ni en un sentit ni en l’altre. Però en plena exposició de les ciutats a la globalització, a l’emprobriment individual i a l’afany lucratiu dels fons d’inversió internacionals, ens calen polítics que prenguin riscos més enllà de la seva reelecció, i que siguin capaços d’articular consensos per garantir el progrés social a llarg termini.
El projecte urbà perfecte no existeix: existeixen els projectes viables, els reals, els consensuats, els negociats i els treballats. Les ciutats poden sobreposar-se a les contradiccions o als conflictes d’interessos, però no poden lluitar contra la burocràcia estatal, un sistema legislatiu vetust i ineficaç, o fer malabarismes pressupostaris amb unes inversions que sistemàticament fugen cap a Madrid. La retòrica política, la influència mediàtica estatal i la propaganda institucional no ens faran deixar de ser pobres, ni precaris, si no recuperem competències reals en matèria urbana. I això passa, necessàriament, per recuperar capacitat d’acció: lesgislar, planificar, recaptar taxes, recuperar terrenys que pertanyen a l’Estat...
Es dona el cas, a més, que en les darreres eleccions municipals en diverses ciutats espanyoles van guanyar moviments o partits amb clara vocació municipalista. A Barcelona, per exemple, el partit de l’alcaldessa va guanyar proclamant l’eslògan del “Sí que es pot”. Com a actitud em semblava un bon lema: encarnaven un projecte difús però articulat a partir d’un diagnòstic precís, i els avalava l’aparent il·lusió d’estar disposats a capgirar-ho tot. Aquesta setmana, però, han mostrat reticiències a l’hora de cedir els locals per celebrar el referèndum perquè el secretari municipal ha dit que es podrien posar en risc els funcionaris. La societat civil partidària del referèndum espera que Barcelona faci un pas endavant, però l’hesitació ha estat devastadora.
Es dona la paradoxa que els municipalistes dubten amb la convocatòria d’un referèndum que sembla l’única via efectiva per recuperar les competències de veritat. Avui ja ningú nega la realitat metropolitana i s’accepta que Catalunya és un país eminentment urbà, on la majoria de la població es concentra en ciutats de més de vint mil habitants. Per això també cal exigir rigor en l’agenda urbana a totes les formacions polítiques i cal fer aflorar les propostes reals per revertir l’exposició de les ciutats als moviments de capital.
Sorprèn l’exigència sobre les garanties del procés i la poca exigència per al que ha de passar després. I tant que es pot actuar per aconseguir un mercat de l’habitatge més assequible; per exemple, invertint-hi una part significativa del pressupost públic. Evidentment que es pot evitar que Barcelona esdevingui una segona residència per a estrangers d’alt poder adquisitiu: requereix un nou pacte entre el sector públic i el privat i una nova llei d’arrendaments urbans. Esclar que es pot configurar una ciutat que produeixi l’energia que consumeix; donant exemple amb les noves promocions d’habitatge o creant centrals de producció energètica distribuïda. Esclar que es poden generar nous ingressos; per exemple, a través de la taxa turística, les transaccions immobiliàries o negociant amb plataformes digitals com Airbnb. Segur que es pot invertir més en cultura, i reduir les desigualtats en matèria educativa entre els barris. Sí que es pot generar sòl nou, com a mínim en àrees que fins ara han estat propietat de l’Estat, com els ports o els terrenys militars. Esclar que es pot! Requereix independència de criteri, capacitat operativa i eficàcia institucional per implementar els projectes de consens.
Si Catalunya esdevé independent, recupera competències i demostra que es poden canviar les coses, el que passi a Barcelona també serà un bon exemple per a altres ciutats espanyoles. I la tesi dels municipalistes serà veritat: les ciutats més justes són aquelles capaces d’eliminar les barreres al desenvolupament individual i col·lectiu dels seus ciutadans. Sigui quin sigui el resultat del referèndum, l’Estat no pot continuar limitant la capacitat urbana.
