La condemna de la primesa
Ets un sac d’ossos. Ja menges? Estàs transparent. No és bo pesar tan poc. Un dia el vent se t’endurà. Vols dir que no t’has aprimat encara més? En faig tres com tu. Entreu, entreu a l’ascensor, sí que hi cabeu, que aquesta no compta ni per a mig.
I el prim o la prima ha de somriure amb afabilitat i empassar-se un comentari que sembla una broma però que l’ofèn, li fa mal i l’humilia. No és políticament correcte recordar al gras que és gras, per sort. Però, malauradament, s’assenyala el prim per la seva primesa a tota hora, en qualsevol context i amb una impunitat inquietant, amb un reguitzell de comentaris gratuïts que no fan cap bé a ningú.
Un apunt important, indispensable: en molts casos, el prim no és l’anorèxic. Sovint el prim és prim malgré lui. El prim de qui parlo no vol ser prim. És un prim que malda per no ser prim, i menja i pregunta al metge què més pot fer-hi, i no pot fer-hi res més que portar la creu de la primesa amb resignació. I hauríem de procurar que la societat no fes que aquesta llosa fos encara més feixuga assenyalant-lo i estigmatitzant-lo.
La proliferació de l’anorèxia ens ha dut a condemnar la primesa. Hem errat el tret. El que cal condemnar amb duresa no és la primesa, sinó una sèrie de discursos que fan apologia d’uns cànons de bellesa que generen patiment a qui s’esforça a seguir-los, una sèrie de dispositius de control i disciplina del cos. Ara bé, quan la primesa no té a veure amb aquests discursos, aleshores cal ser tan discret amb la primesa com amb la grassesa, perquè el patiment que s’infligeix a uns i altres és d’una magnitud semblant.
El patiment dels grassos és més conegut. Els hem donat veu. Per captar el patiment dels prims i no titllar-lo d’exageració cal estar més atent. Resulta profundament commovedor presenciar una conversa en què dos prims comparteixen el patiment que això els genera. Al principi ho fan com qui no vol la cosa; deixen anar que algun cop s’han sentit jutjats injustament. Però a vegades un dels prims endevina en l’altre el mateix patiment i, amb delicadesa, li confessa més angles d’aquest sofriment. L’altre ho capta i s’hi suma. I així comparteixen un patiment que ha estat silenciat perquè expressar-lo no és políticament correcte i ningú no els entendria.
És un moment d’una tendresa i una complicitat increïbles. De fraternitat entre prims. Descriuen el terror que els produeix la idea d’anar a la platja amb amics i exposar-se als seus comentaris fins al punt que opten per anar-hi sols. Comparteixen com han de suportar, un cop i un altre, que algun saberut gosi explicar-los la dieta definitiva per engreixar-se, justament a ells, que en saben més que ningú de dietes d’engreix, perquè les han anat provant totes i cap ha tingut el resultat promès. S’expliquen el tràngol que passen cada cop que van a comprar roba i saben que hauran de demanar al dependent si tenen una talla encara més petita i enfrontar-se a la mirada severa dels clients que rondin per la botiga. I el desig que el metge de capçalera que visiten per unes angines no opti per pesar-los i, si ho fa, com arriba a ser d’incòmode demanar-li que no digui el pes en veu alta per la por de saber que pesen tan poc.
Arriben a confessar-se que fins i tot procuren comprar roba que dissimuli que són tan prims, per estalviar-se els comentaris que han de suportar el dia que duen pantalons arrapats, i que a vegades els fa angúnia mirar-se al mirall: si els altres, quan els miren, els troben tan desagradablement prims, ells també s’hi acaben trobant.
En definitiva, els prims que no pateixen cap trastorn alimentari són víctimes d’un qüestionament constant i consentit per tothom basat en la creença, molt estesa, que si són tan prims és perquè no ho fan prou bé, perquè no estan prou informats, perquè no s’hi esforcen prou o, senzillament, perquè ja els està bé ser-ho. Ho podríem anomenar la sospita de la primesa.
Això posa de manifest almenys tres coses. Primer, un desconeixement generalitzat de la relació entre el pes d’algú i la ingesta de calories. Igual que hi ha grassos que ingereixen molt poques calories, hi ha prims que us faríeu creus de l’enorme quantitat de calories que ingereixen. Segon, una manca de comprensió del patiment de molts prims. I, tercer, com he començat a apuntar més amunt, que resulta gairebé irònic que en nom de la resistència contra un discurs hegemònic i homogeneïtzador sobre el cos, que alimenta problemes com l’anorèxia, s’hagi generat un altre discurs, igualment destructiu i opressor, que infligeix patiment a un altre col·lectiu, els prims malgrat ells, que viurien tan tranquil·lament la seva primesa si no fos per aquest discurs.
Això no vol ser una defensa de la primesa. Això vol ser un toc d’atenció sobre el fet que la conclusió que hem tret de la reflexió crítica sobre l’anorèxia potser no és la més encertada. Ens ha dut a la condemna de la primesa. Hauria valgut la pena que, en lloc d’això, ens dugués a l’acolliment i l’acceptació de les particularitats de cada cos, a la celebració de les especificitats i les diferències, siguin quines siguin, sempre que aquestes particularitats no siguin el fruit de discursos que generen patiment.