Maria del Mar Bonet al Primavera

Deixin-me dir que no soc gaire amic de festivals, perquè em semblen just la manera inversa de la que crec que és correcta per gaudir de la música, sigui quina sigui. No és que no en tingui experiència: recordo nits estranyes a Barcelona, intentant distingir unes figures distants damunt d'un escenari que se suposava que eren els Primal Scream, els Pet Shop Boys o Björk, mentre al meu voltant deambulaven (o feien coses que no consignarem en horari protegit) unes hordes de zombis amb els ulls vermells i la mirada extraviada. O un concert terrorífic en què el gran Enrique Morente i els Lagartija Nick intentaven defensar l'obra mestra que és el disc Omega mentre eren sonorament agredits des dels escenaris veïns, allà a la desoladora esplanada del Fòrum. (Algú se'n recorda, del Fòrum de les Cultures? I encara a algú li queden ganes de fer uns Jocs d'Hivern al Pirineu?) Per altra banda, em disgusten els empresaris que amenacen d'endur-se les seves coses de Barcelona a Madrid perquè saben que així tenen el xantatge fàcil, i que consideren que seran més ben tractats per administracions governades per la dreta neofranquista.

Dit tot això, em sap un greu de por haver-me perdut el concert de Maria del Mar Bonet al Primavera Sound. Amb tots els emperons que tinguin els festivals en general, i aquest en particular, és obvi que són aparadors que marquen tendència i que diuen coses sobre els artistes que hi passen, sobretot quan ho fan com a protagonistes, com és el cas. Que Maria del Mar Bonet obri el Primavera Sound significa que la seva música ha transcendit les coordenades de temps i espai que podia semblar que li corresponien, i que la seva potència i la seva bellesa es mantenen vives i vàlides per a públics formats en temps, entorns i paràmetres estètics que no poden ser més diversos. Maria del Mar Bonet és una de les grans veus de la Nova Cançó, que van canviar la fesomia de la música catalana durant el final de la dictadura i la Transició, però també és l'artista de primera línia i absolutament moderna —com volia Rimbaud— capaç d'atreure els públics més dissemblants, tan moderna que —amb els més de cinquanta anys de la seva brillant trajectòria— ha esdevingut clàssica.

Ho ha fet, a més, en plena forma, dedicant a la música una energia, una intel·ligència i un apassionament que amb el temps no tan sols no semblen haver minvat, sinó just al contrari, fan l'efecte d'haver-se multiplicat. La vaig veure fa només uns dies a Campos, colze a colze amb el mestre Borja Penalba retent homenatge al poeta Damià Huguet, i va ser una experiència de les que queden a la memòria. Maria del Mar Bonet ha honorat amb la seva presència i el seu talent un dels festivals més famosos d'Europa, i aquesta és una bona manera de celebrar l'enorme contribució d'aquesta artista a la nostra cultura. És gràcies a ella i a la gent com ella que tenim el goig de pertànyer a la cultura catalana, i el deure de fer-la continuar com a mínim amb el mateix rigor i exigència