Estàtues, memòries i espai urbà
“Rhodes must fall” (“Rhodes ha de caure”) és el lema d’una campanya que reclama retirar una estàtua de Cecil John Rhodes (1853-1902) que hi ha al capdamunt del pòrtic d’entrada que dóna la benvinguda a la comunitat universitària i als visitants de l’Oriel College d’Oxford. Aquesta campanya, promoguda pels estudiants, vol desterrar del campus la figura del polític i magnat de la companyia De Beers. Rhodes va arribar a ser el principal concessionari de mines de diamants i d’or de l’Imperi Britànic. I el control de les mines sud-africanes bé valia una guerra, la Segona Guerra Bòer (1899-1902). El somni de Rhodes era crear una “Sud-àfrica britànica” i ho justificava sense embuts: “Som la primera raça al món i, com més espai del món ocupem, millor serà per a la raça humana”. Deixem clar que l’experiència africana del colonialisme global va ser excepcionalment brutal. El menyspreu racial i cultural va ser un dels motius de la violència física, però també ho va ser la voluntat dels governs europeus -a tot l’Àfrica- de deixar els seus súbdits africans en mans dels interessos del comerç o dels colons, els germans pobres dels grups i companyies de pressió que havien dissenyat el repartiment africà.
Com va reaccionar l’staff de la universitat davant la campanya “Rhodes must fall”? El consell de govern de l’Oriel College va promoure un debat sobre si mantenir o eliminar l’escultura de cos sencer d’aquest exalumne d’Oxford i benefactor de la universitat amb un programa de beques que porten el seu nom i que ha beneficiat 8.000 estudiants. Oxford va prendre una decisió: Rhodes no cauria del nínxol arquitectònic on està embotit perquè una “aclaparadora” majoria, entre estudiants, professors i personal administratiu, es va manifestar a favor de mantenir l’escultura. Ara bé, la universitat, conscient que la decisió final no plauria a tothom, feia constar que la presència d’aquesta escultura era “un recordatori important de la complexitat de la història i del llegat del colonialisme” i que es comprometia a “contextualitzar-la, posar atenció sobre el passat colonial, fer justícia a la complexitat del debat i ser fidels a la missió educativa”. La resposta del grup contrari a preservar-la va ser: “La decisió presa és escandalosa, deshonesta i cínica”.
La polèmica ha deixat preguntes sense resposta: ¿Rhodes enfosqueix la Universitat d’Oxford?, ¿la seva pòstuma filantropia té el poder de redempció?, ¿es pot eliminar l’escultura i preservar el llegat de beques, edificis i donacions que duen el seu nom? La polèmica ha creuat l’Atlàntic i també s’ha instal·lat a Yale, Princeton, Georgetown, Harvard, Brown, prestigioses universitats nord-americanes amb orígens i mecenes lligats a l’esclavitud.
Apropem el debat i sortim dels campus. Què fem amb les escultures de Miquel Biada, a Mataró, o d’Antonio López, a Barcelona? Tots dos implicats en el comerç d’esclaus, a Cuba, i benefactors a Catalunya. Biada va promoure el primer tren a la Península, el Barcelona-Mataró; López va ser mecenes de mossèn Cinto Verdaguer i va subvencionar l’edició de L’Atlàntida. ¿Traslladem al Museu Olímpic l’escultura de Joan Antoni Samaranch, promotor de Barcelona 92 i amb passat falangista? ¿Fem caure el monument a Colom?
Tornem a Anglaterra. La gran escala interior de la seu del Foreign Office (el ministeri d’Exteriors), a Londres, l’envolten uns grans murals que narren l’origen i l’expansió de l’Imperi Britànic. Un Imperi que les pintures mostren com a font de protecció, educació i pau. Això sí, amb una espasa a la mà. Ningú, que jo sàpiga, ha iniciat una campanya per emblanquinar les parets i tapar les vergonyes del colonialisme britànic arreu del món.
I em pregunto si no tindria més sentit mantenir les escultures allà on són, no per ser venerades sinó per ser contextualitzades sense evasives: “Antonio López i López, marquès de Comillas (1817-1883). Empresari, financer, mecenes i comerciant d’esclaus a Cuba”. Que ningú s’enganyi: per a les institucions és molt més problemàtic explicar què són i què representen aquests grans bibelots urbans que crear un museu de l’horror amb tots els indesitjables històrics.
Així mateix, la decisió de l’Ajuntament de Barcelona de rescatar dels magatzems municipals la figura eqüestre decapitada del general Franco ha causat rebombori. Quan la vaig localitzar el 2008, sota la plaça Karl Marx de Barcelona, la figura a cavall conservava el cap. Però el que era sorprenent era fixar-se en els cascos ben ferrats que semblaven voler esclafar un gran medalló amb el bust en relleu de Pompeu Fabra. L’atzar havia petrificat la gran dèria del franquisme i d’altres. Avui cavall i genet decapitat són davant del jaciment del Born. És una bona pensada. M’explico. Joris Prosper van Verboom (1665-1744), més conegut com a Jorge Próspero, va ser l’enginyer militar, a les ordres de Felip V, que va idear la destrucció total d’una part del tramat urbà barceloní per construir-hi la Ciutadella i l’esplanada defensiva al seu voltant (és com dir: aixequem un Fort Apatxe contra aquests indis tan hostils). Doncs bé: una exposició, Franco. Victòria. República. Impunitat i espai urbà, agermana, sense proposar-s’ho, un generalíssim i un capità general de Catalunya -Verboom ho va ser entre el 1737 i el 1738- que es miren de fit a fit. De fet, si l’exposició s’hagués anomenat Verboom. Born. Ciutadella. Impunitat i espai urbà el missatge hauria estat el mateix. La comissària de l’exposició, Julia Schulz-Dornburg, ¿farà esment d’aquesta ominosa coincidència quan s’inauguri la mostra al Born Centre de Cultura i Memòria? Si no ho fes, això sí que seria banalitzar la història i menystenir les classes populars que van patir la repressió i la violència durant la monarquia borbònica i el franquisme.
Addenda. Mentre Cecil Rhodes continua beneint la comunitat acadèmica d’Oxford, la Universitat de Ciutat del Cap ha traslladat l’estàtua sedent del que va ser primer ministre de la Colònia del Cap a lloc desconegut.