Llicència per escriure
En l’antic batxillerat, que jo vaig acabar l’any 1964, la literatura era una assignatura d’èpoques, moviments, biografies d’autors i títols d’obres. Resultava bastant odiosa perquè calia un esforç de memòria, que, passat l’examen, es diluïa a cuita-corrents. A penes es llegien fragments originals de les obres a estudiar i sempre eren breus.
El meu primer contacte amb la literatura va ser molt abans, a casa, però no n’hauria dit així, d’aquella experiència. Per a mi literatura era un mot estrany, llavors. Al meu pare li agradava llegir, ho necessitava. Ens havia començat a llegir poemes als vespres i havia acabat llegint-nos llibres sencers, al meu germà i a mi. Recordo que, sobretot a l’hivern, abans d’anar a dormir, ens reuníem al voltant de l’estufa. Allí vaig escoltar, entre d’altres, les aventures de Mowgli, el protagonista d’El llibre de la selva de Rudyard Kipling, i fragments del poema dramàtic El ferrer de tall de Frederic Soler, Pitarra, o els poemes del Romancero gitano de Federico García Lorca. Més endavant, no vaig relacionar aquesta experiència amb l’assignatura de literatura fins que a l’Institut Montserrat de Barcelona em vaig trobar a les classes de la professora Carme Pleyan.
Parlo dels anys seixanta i, per tant, les assignatures es feien en castellà, però aquella professora, i alguns altres, enraonaven en català amb aquelles alumnes que se’ls dirigien en aquesta llengua. La recordo una professora apassionada, la Carme Pleyan. Relacionava els fets històrics, els moviments culturals, amb els textos i els seus autors. En una de les seves classes vaig sentir per primera vegada unes paraules en alemany. Ens va parlar de l’Sturm und Drang, moviment que va propiciar el Romanticisme i que sempre més he recordat. En aquella època es va penjar un rectangle de suro a l’aula. Era un diari mural i se’ns va dir que hi podíem escriure.
Recordo que dues alumnes hi vam penjar versos, però cap de les dues els vam signar. Valentes per exposar el que havíem escrit; covardes per reconèixer-nos-en autores. Davant tota l’aula en silenci, la professora va demanar qui havia escrit aquells versos i no veure’m amb cor de respondre em va provocar un bon neguit. A l’Assumpta, germana de l’escriptor Ramon Solsona, segurament també. Llavors, comprensiva, la Carme Pleyan va demanar que les alumnes dels versos l’anéssim a veure a fora de l’aula o al seu despatx, no ho recordo bé. Allí, ens va recomanar llegir. En concret, l’antologia de Josep Maria Castellet i de Joaquim Molas Poesia catalana contemporània, i aquest va ser un dels primers llibres de la meva biblioteca personal.
Jo mateixa he estat professora de llengua i literatura. He comprovat que els i les alumnes més distrets paren l’orella als textos que diuen els sentiments. L’amor i l’odi, l’amistat i l’enveja, entre d’altres. Aquests nois i noies i, per descomptat, els qui estan atents a les classes i que ja llegeixen pel seu compte, a qui els agrada i gaudeixen llegint i escrivint, s’entusiasmen prenent el paper d’un personatge en una obra de teatre i són capaços de redactar sobre allò que els mou. Perquè, justament, la literatura descriu i narra, crea imatges, però també planteja preguntes, i són d’aquelles que, en provar de contestar-les, estableixen xarxes de relació dins d’un grup. Lligams que es fan forts com una sirga i, en algun cas, fils que cauen desmaiats al cap de poc. Però un professor que estimi la literatura, que llegeixi bé, amb voluntat d’escoltar, d’introduir explicacions, d’aprofitar les capacitats diverses dels alumnes i cohesionar el grup, en pot treure un rendiment humà i de coneixements considerables. Aquesta tendència d’aprimar els programes de literatura per als alumnes d’entre dotze i disset anys tancarà moltes portes a la capacitat expressiva dels qui no llegeixen gaire i tenen menys possibilitats familiars, però, sobretot, resultarà un empobriment de tota la societat. I hi ha queixes. La minva de la lectura entre els joves, la poca capacitat d’expressió i la deficient ortografia d’alguns alumnes quan arriben a la universitat. ¿Significa, doncs, que els responsables dels programes no s’acaben de creure les causes d’aquests problemes fonamentals? ¿O, senzillament, no els va bé escoltar perquè tenen altres pressions, altres interessos?
Quan vaig sentir la imperiosa necessitat de narrar per escrit un argument, estic segura que, sense que jo ho percebés, cada una de les bones experiències de lectura i d’escriptura van acudir a assistir-me. No puc precisar en quin tant per cent cada una, no és fàcil tampoc valorar la inclinació i el talent que cadascú té en relació a una construcció creativa, però estic convençuda que la bellesa dels textos escoltats de petita, l’interès de les lectures posteriors, la passió de la professora explicant els moviments que havien marcat el pensament i la literatura d’una època o altra, van ser elements decisius en el meu treball literari. Un patrimoni personal que desitjo per a cada una i totes les persones joves del nostre país.
