Resiliència per afrontar la crisi climàtica
Segons dades de la NASA, els darrers cinc anys han estat els més càlids que s'han registrat mai. L'Antàrtida i l'Àrtic perden milers de milions de tones de gel cada any i les costes són engolides per un mar que puja de nivell. Tempestes més violentes i pluges intenses es converteixen en la norma a tot el món. L'agost passat un informe especial del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) dels EUA va advertir que l'escalfament global està pressionant sense precedents el subministrament d'aliments al món (Canvi climàtic i Terra, IPCC, 2019). Tots aquests fets deixen ben clar que l’emergència climàtica requereix una resposta interdisciplinària: afecta l’economia, la política, els aliments que mengem, la nostra manera de viure, la salut dels habitants de la Terra i, cada cop més, la nostra salut mental i el nostre benestar.
Greta Thunberg, per exemple, ha estat coautora de l’informe sobre els impactes del canvi climàtic en la salut mental, encarregat pel Programa d'Investigació del Canvi Global dels Estats Units (The impacts of climate change on human health in the United States: a scientific assessment, 2016). En articles anteriors, jo mateixa he fet esment de l'informe del 2014 del mateix programa d'investigació que ens alerta de la relació entre els canvis planetaris i la salut psíquica i el benestar de les persones.
Els fenòmens extrems, com ara els huracans, les sequeres i els incendis forestals, atreuen molta atenció, però (malgrat els informes i estudis citats) sembla que els traumes mentals produïts per aquests desastres es perceben com un mal menor; el cert és que les seqüeles o efectes que resulten dels canvis a què obliguen aquestes gravíssimes calamitats (com ara les migracions forçoses, l'afebliment de les infraestructures i la inseguretat dels sistemes alimentaris del món) són més graduals. Milions de persones viuen en zones geogràfiques d'alt risc, i les que pertanyen a poblacions marginades encara són més vulnerables. Milions de nens i nenes estan en risc pels danys i l'estrès dels impactes climàtics. Sota aquestes terribles commocions, el comportament, el desenvolupament, la presa de decisions i el rendiment acadèmic queden greument afectats. Com més canvia el clima, més en pateix la salut mental de les persones. Soc del parer que urgeix un enfocament de justícia ambiental.
Molts organismes, grups i institucions estan centrats en afrontar l'angoixa, l'estrès posttraumàtic i els processos d'adaptació i resiliència de les persones i les poblacions més exposades. Malauradament, molts metges i psicòlegs clínics i ambientals atenen sovint a científics del clima i als, cada cop més, activistes ambientals que planten cara amb ansietat als problemes d'aquest món canviant; que desafien diàriament aquesta difícil veritat; la desesperació relacionada amb el clima.
Però a mi em sembla que totes les persones, fins i tot les que no pensen gaire en el canvi climàtic, se senten angoixades davant dels paisatges canviants que les envolten; preocupades per l'amenaça constant i l'estrès.
Què hem de fer? El fet és que el canvi climàtic és el context en el qual prendrem totes les nostres decisions futures com a persones, com a societat i com a camp d'investigació. I, doncs, com que el clima ha canviat i seguirà canviant crec que ens urgeix partir de l'esperança i la determinació. No deixar-nos aclaparar i, en canvi, contagiar-nos del sentit de privilegi de molts dels científics i activistes pel fet de treballar en un camp tan brutalment crític. Centrar-nos en emocions positives ens ajudaria a aixecar la resiliència davant les amenaces ambientals. Ens cal posar-nos les piles. Exigir a la política directrius immediates per disminuir la velocitat del tren climàtic. Però no us penseu que això va de voluntarismes individuals, de decisions i comportaments personals. Hem d’anar molt més enllà de l’individu (sense excloure'l mai) i pensar en un canvi organitzatiu sistèmic. Els polítics han de llançar propostes, objectius, acció. Només així sobreviurem.