La política de l’esperança

Psicòloga social i escriptoraDes de la Revolució Francesa, el més habitual ha estat pensar que la política es mou entre dos pols oposats, les dretes i les esquerres. Des d’aleshores, la societat ha anat esdevenint més i més complexa i aquesta divisió ja no serveix. El mitjans de comunicació són avui molt potents, les formes de treball han canviat i els procediments polítics també ho han fet. Tanmateix, les desigualtats persisteixen. Encara que, en el calidoscopi de partits, els objectius i les prioritats polítiques són diferents, hi ha maneres perverses de fer política que conreen tant els uns com els altres, tant els que vetllen per l’extensió de les llibertats civils, la igualtat, la lluita contra la corrupció, la protecció del medi ambient i la transformació energètica i l’internacionalisme, com els que s’aferren a les formes tradicionals d’autoritat establertes i a un nacionalisme perniciós de suma zero. Em refereixo a la retòrica de l’amenaça com a forma de governar que, òbviament, desencadena la por entre els ciutadans.

En diversos països la vulneració dels drets humans i civils fa trontollar la democràcia. Moltes de les forces polítiques antiimmigratòries i nacionalistes fan créixer el seu poder amb polítiques basades en la por, amb la finalitat d’aconseguir adhesions de l’electorat. A un altre nivell, alguns demòcrates també ho fan. I és que és molt fàcil ensopegar amb una emoció tan ancestral com la por. Molts governants de països que volen protegir la democràcia també fabriquen polítiques basades en la por, encara que en molts casos no estiguin justificades pels fets que s’observen. El punt de partença cognitiu és el mateix, tant en els de dretes com en els d’esquerres, tant en els conservadors com en els progressistes. Ho veiem en el camp de la immigració: es difon la idea que amenaça la cultura nacional i introdueix normes socials indesitjables, que fa augmentar la delinqüència, que costa tants diners que amenaça la prosperitat econòmica i sobrecarrega el sector del benestar, ja de per si esgotat. A més d'això, hem de tenir en compte la por al terrorisme que inspira l'extremisme religiós. Per tant, por a la dissolució social, por a la immigració massiva, por al desmantellament de les normes socials i culturals, por davant dels problemes que han sorgit i sorgeixen de la crisi econòmica, por a la globalització i als canvis tecnològics, por als gais, a l’alliberació de la dona, por, por i més por.

No vull treure ni una engruna d’importància a la complexitat dels problemes socials i econòmics. Perquè, a més, defenso que moltes de les pors són justificades. Els problemes existeixen i intentar negar-los no és la solució. Però hi ha altres perspectives des de les quals entendre la vida; altres maneres polítiques que, en comptes d’usar l’amenaça de la por, es basen en l’esperança, en una visió que ens diu que som capaços d’enfrontar-nos a tots aquests problemes amb esperança de futur i sense renunciar als nostres valors. Ens és urgent sortir d’aquest marasme, ancorat en la percepció de l’amenaça permanent, tan pròpia de les paranoies de la dreta conservadora més esgarrifosa.

La política de l’esperança s’erigeix, sens dubte, en el seny i en la saviesa, com de fet afirma el filòsof Robert Sternberg. No en l’interès personal, sinó en l’equilibri entre els interessos personals i els dels altres o els del lloc on vivim (una causa social, el barri, la ciutat, el país). Un enfocament basat en l’esperança allunyaria els demagogs, els corruptes i altres perfils camaleònics dels estaments del poder, i foragitaria aquells que s’infiltren camuflats en les conjuntures debilitades i les economies inestables i les espolien, extraient-ne rèdits lucratius escandalosos.

A casa nostra també fa basarda veure com, en relació amb el procés secessionista i els presos polítics, alguns dels que són a la tribuna pública se’n serveixen per treure’n notorietat, per fer-se veure, per pedanteria, per col·locar-se en l’escalada del poder i la fortuna. Parlotegen i escriuen paraules vàcues amb una càrrega emotiva igualment buida; i tot per al profit personal. Frivolitat i egoisme en estat pur, pensant-se que el fals candor amb què s’unten no els delatarà.

La política de l’esperança es recolza en l’honestedat; en uns principis sòlids; en l’altruisme. Tot el contrari del que fan els camaleons i els arribistes, els objectius dels quals comencen i acaben en el benefici personal. La cultura de l’esperança en el futur, de l’optimisme i la il·lusió, és un nou codi de valors i de relacions per construir una societat cohesionada i sense violència. Es basa en tot allò que aquesta fauna política mai no entendrà. Jo tampoc no entenc de què tenen fet el seu món interior, i tant se val, però el que sí que tinc clar és que cal que ens guardem d'ells.