La igualtat de gènere no només és cosa de dones

L’Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere acaba de publicar Beneficis econòmics de la igualtat de gènere a la Unió Europea. Un estudi feixuc per als que no som economistes, però de gran rellevància social. És impressionant: la igualtat de gènere implicaria 10,5 milions de llocs de treball addicionals per a l’any 2050. El 70% d’aquests llocs de treball serien per a les dones. La taxa d’ocupació total abraçaria el 80% (actualment arriba al 70%). Les conclusions són diàfanes: les mesures per a la igualtat de gènere signifiquen, d’una banda, guanys per a les dones com a ens individuals (millores econòmiques, realització personal, enfortiment de l’autoestima i el benestar subjectiu...) i, de l’altra i al mateix temps, grans impactes molt positius per al conjunt de la societat. En aquest sentit, aconseguir feines més cobejables i una productivitat de més qualitat és la resposta als desafiaments relacionats amb la pobresa (no oblidem que duu nom de dona) i l’envelliment de la població que afecta tota la Unió Europea, tenint en compte l’elevada esperança de vida i els índexs de fecunditat constantment baixos.

Malauradament, són les dones les úniques que destaquen aquests estudis i s’ocupen de difondre’ls. En els homes com a grup (fixeu-vos que dic “com a grup”) els estereotips que defineixen la masculinitat constrenyen, inconscientment o no, els seus interessos, les seves actituds i normes de comportament. D’aquí que determinades qüestions socials, com la discriminació de gènere, molts les considerin venials o queixes enutjoses de dones frustrades. En canvi, els agraden, per exemple, els aeroports ruïnosos, es vanaglorien dels AVE que vaguegen per les Espanyes i no s’immuten perquè la rendibilitat sigui desastrosa; els agrada extasiar-se amb corredors mediterranis que acompanyin la solitud de la Meseta. D’altres sumen en el perfil una malaltissa debilitat per malbaratar milions i milions d’euros en infraestructures innecessàries, moltes inacabades i impunement abandonades... En canvi, quan del que es tracta és de parvularis, escoles infantils i millores socials, educatives i sanitàries, ineludibles per al veritable progrés i satisfacció del país i la seva gent, uns potser més que altres, donen vergonyosos i inexcusables allargs. I, esclar, en bona part és perquè totes aquestes demandes socials són “menors”. Exageracions i dèries “femenines”. El poder masculí no s’emparenta amb cosa de dones. A més, pensen, el rèdit electoral és dubtós a curt termini. La grandiloqüència megalòmana de massa part del poder (que sol ser masculí) no té límits a Espanya. Li és consubstancial.

Evidentment, també hi ha dones que es mostren impermeables al cribatge secular del gènere femení. Dones assimilades a la cultura de la masculinitat més rància que, si bé reconeixen la segregació del gènere femení, diuen que elles mai no han estat discriminades; que elles no són (per descomptat!) feministes. Pateixen la síndrome de les abelles reina, tan ben documentada per la psicologia social; es diferencien de les abelles reina insectes en el fet que maten les dones que són més joves que elles i, en canvi, potencien els abellots. Dones que es desvinculen del seu gènere com a grup i participen en l’afer discriminatori.

Però tornem on érem. Quins sectors s’haurien d’enfortir per reduir o eliminar els obstacles que aparten i arraconen el gènere femení? Primer, cal insistir a disminuir la bretxa en l’educació terciària en STEM (sigles en anglès de ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques). Segon, s’ha d’incrementar l’activitat laboral femenina (és d’interès l’article de Maria Alessandra Antonelli i Valeria De Bonis publicat enguany a Social Europe: How do European welfare states perform?): el percentatge de dones incorporades al mercat de treball és, a les nostres contrades, un dels més baixos d’Europa; en concret, el 54,4%. Tercer, cal eliminar la bretxa salarial: la pobresa de les dones decreixeria i pujarien les pensions, que a casa nostra són d’allò més baixes en comparació amb els països nòrdics. Avui les dones guanyen per hora treballada entre el 71,6% i el 84,4% del que guanyen els homes. Finalment, cal motivar la fecunditat mitjançant una justa distribució del treball no pagat de la cura (ens situem entre els països del món amb menys fecunditat: al voltant d’1,3 fills per dona). I pel que fa a la corresponsabilitat, a part dels homes que diuen o creuen que ajuden a la llar, és irrisòria. Cal empènyer alhora i amb la mateixa intensitat tots aquests macroaspectes perquè, com que es retroalimenten, avançaríem amb gambades de gegant no només en la igualtat de gènere sinó, i en conseqüència, en una indiscutible millora de la societat, tant econòmica com en benestar subjectiu.