¿Ens podem permetre ser gracioses, les dones?

Antonio Mingote (Sitges, 1919 - Madrid, 2012), humorista i membre de la Real Academia Española, deia que “l’humor és no tenir por a pensar”. Segons aquesta magnífica definició, l’humor no necessàriament ens duu al riure, ni al somriure. L’humor ens mostra que les coses poden veure’s de formes diferents a les acostumades.

L'humor i la seva cosina, l'alegria, ensenyen les persones a ser menys arrogants i més humils; apaivaga i soluciona moltíssims problemes en les relacions entre les persones i els grups socials. L’humor és un ingredient universal indispensable en els processos comunicacionals.

També és cert que l’humor pot ser una arma per ferir algú, i que com més enginyós és un comentari d’aquesta mena, més humilia la víctima, i pot crear incomoditat en alguns dels receptors. El tema del sarcasme és molt complex: abraça des de la correcció política a la crítica destructiva cap a una altra persona, present o absent; i fa còmplices tots els que riuen. En aquest article, però, em referiré a l’humor en positiu.

Quantes vegades a la vida no ens hem trobat amb persones amb sentit de l’humor, capaces d’infondre distensió en una reunió de treball, una festa familiar o una vetllada d’amics? Reunions interminables i feines tedioses es tornen més suportables quan aquestes persones deixen anar observacions enginyoses. I ja no diguem si la persona és el cap; llavors, encara millor. Admiro els caps que no tot s’ho prenen seriosament; valoro d’allò més els amics i familiars que fan broma i expliquen acudits i que, de tant en tant, fan ulls clucs a situacions serioses.

En un estudi recent, Jonathan B. Evans de la Universitat d'Arizona i els seus col·legues (2019) han demostrat que, tot i que l'humor té el potencial de crear un entorn propici i amable, això no sempre es produeix. Basant-se en el fet que els estereotips afecten la manera com les persones interpretem el comportament dels altres, demostren que, específicament en el lloc de treball, l'humor dels homes és premiat i, en canvi, el de les dones és penalitzat. Ras i curt, els homes guanyen estatus quan fan bromes i les dones en perden. Ja hi tornem a ser. Les dones no poden ser unes pallasses. Els seus acudits són percebuts com a més disruptius, més fora de lloc, menys talentosos i menys funcionals.

Penseu en els moments en què heu estat en una reunió o en un entorn de treball amb companys al voltant en el qual un col·lega fa constantment bromes mentre tots els altres intenten concentrar-se en la feina. Ho intentes tant com pots però et veus incapaç de reprimir una rialleta de tant en tant. Penses en el bromista i t’adones que la valoració que tens d'ell augmenta positivament mentre mostra el seu costat còmic. Ara imagineu que és una dona qui està en el paper de bufó. ¿Perceps que guanya estatus o et sembla, senzillament, una ximple que fa el ridícul, que té un comportament fora de lloc?

Mitjançant l’humor el bromista distreu les persones i compleix el propòsit positiu d’alleujar la tensió que la feina en qüestió pugui ocasionar. Però els estereotips de gènere pesen i no és el mateix per a una dona que per a un home. Les participants en l’estudi van situar les dones bromistes en un estatus més baix que els homes bromistes, cosa que, a la vegada, va dur-les a considerar que les bromistes tenien un rendiment inferior i menys capacitat de lideratge que els homes bromistes.

En principi no hi hauria motius perquè uns mateixos acudits tinguin un impacte diferent en les persones que els escolten segons els expliqui un home o una dona. El que fa que sigui així és que ser sarcàstic i fer burla viola l'estereotip sobre el gènere femení, però encaixa perfectament amb el del gènere masculí. ¿Potser això té alguna cosa a veure amb el fet que hi hagi menys CEO femenins que masculins? Em sembla que si els homes poden arribar al cim de l’escala sent graciosos, però les dones amb el mateix comportament no, això faria més difícil de trencar el sostre de vidre amb què topen les executives. En resum, la capacitat de l'humor per proporcionar alegria i satisfacció ha de ser neutral pel que fa al gènere, però, com veiem, això no és així: potser arribarà un moment en què una major consciència dels estereotips de gènere ho farà possible. Donem una mica de folgança a les narradores de bromes, i serem part de l’impuls cap a un canvi del tot necessari.