Dolera, Clotet i les metàfores sobre les dones

Psicòloga social i escriptoraLa polèmica sobre l’exclusió de l’actriu Aina Clotet, a causa del seu embaràs, d’una sèrie dirigida per Leticia Dolera ens convida a analitzar els elements ideològics que limiten les persones; en concret, les embarassades i les mares que treballen.

Dos dels esquemes cognitius que prevalen en la nostra societat entren en col·lisió: la “mare ideal” i el “treballador ideal”. Les normes socials dicten que les mares (però no els pares) són les cuidadores principals de la criança dels seus fills. Les expectatives socials per a les mares contradiuen l’esquema que defineix el treballador ideal com algú que dona prioritat a la feina per sobre de tots els altres compromisos. Com a resultat, la gent suposa que les mares treballadores se senten menys compromeses i, per tant, són menys eficients a la feina. De manera que, a més fer de les piruetes que fan, tenint en compte la doble jornada, s'han d’enfrontar als prejudicis que els fan la traveta.

El psicòleg Gustave Le Bon deia que “la majoria de les nostres opinions són creades per les paraules [...] molt més que per la raó”. Les paraules afecten les persones que ens envolten, i el que és més important: configuren la manera com pensem i creen realitats. Tant és així que els elements ideològics es reflecteixen en el llenguatge i les converses quotidianes. S’expressen amb l’ús d’etiquetes i l’humor corrosiu. Es filtren en les paraules subtils que utilitzem i a través de metàfores que deshumanitzen.

El llenguatge és ple de metàfores i una metàfora és la captació de les coses a través d'una imatge única i dominant. La metàfora no és ni extraordinària, ni extravagant: és la forma humana de parlar. El llenguatge ens fa dir com és una cosa per a nosaltres, malgrat la seva equivocitat i impertinència. Les metàfores estan normalment presents en la narrativa popular sobre els homes i les dones. L'expressió comuna 'la guerra dels sexes' i la imatge en què es descriu els homes com a procedents de Mart i les dones de Venus, són dues de les moltes que subratllen la manera en què homes i dones difereixen. Però les metàfores també es fan servir per deshumanitzar les dones, en comparar-les amb els animals, els objectes i la natura. Són dissenyades per degradar-les; per exemple, quan diem que una dona és una vaca o una gossa en zel li estem aplicant amb un sol cop de brotxa totes les característiques d’aquests animals. Ens fem un esquema. Una imatge.

Altres són més condescendents (per exemple, 'gateta'), i això implica que les dones necessiten protecció. L'ús del terme 'gateta' té una contrapart en l’ús de 'tigressa', que es percep com a sexualment agressiva i perillosa. Les discussions entre dones es descriuen com a baralles de gats, ensenyant-se les urpes l'una a l'altra. I encara altres utilitzen expressions com 'sex symbol' i 'bombó' per associar literalment el cos femení amb un objecte destinat al plaer i el gaudi. Els mitjans de comunicació estan plens d'exemples en què els cossos de les dones (el pit, les cames) estan cosificats per vendre productes. Els anuncis les minimitzen com una mera decoració.

“La mare ideal” contraposada, com he dit abans, al “treballador ideal” s’expressa en les metàfores que connecten la dona i la natura. Les dones estan més relacionades amb la natura a causa del seu cos, que està lligat al procés de reproducció a través de la menstruació, l'embaràs i el part. Aquesta noció es reflecteix en metàfores com la mare natura o la mare Terra, que entrellacen la naturalesa amb les qualitats maternes de criança i protecció. En la majoria de les mitologies, s'associa a la terra a una mare capaç de donar vida i sosteniment. La imatge que evoca aquesta metàfora és la d'un organisme viu, una mare nutrient que dona a llum, cria i empara tots els seus fills, agermanats al seu voltant. Les persones i els mitjans de comunicació vinculen la naturalesa amb la dona més sovint que amb els homes. Com va argumentar Beauvoir, l'associació entre dones i naturalesa és una causa clau de la subordinació d’aquestes a la societat.

Direu que els homes també estan subjectes a metàfores. Certament. Però, a diferència de les que s’apliquen a les dones, que normalment s'utilitzen per subjugar-les i deshumanitzar-les, les que corresponen als homes subratllen les seves qualitats positives, com la força, la grandària i el poder (per exemple, 'lleó', 'toro'). Les metàfores sobre els homes no estan arrelades en l'opressió, i per tant tendeixen a ser menys deshumanitzants. Evidentment, hi ha excepcions i algunes metàfores els descriuen en negatiu (per exemple, 'porc').

L'objectiu és que, de mica en mica, en el nostre discurs rebutgem l’ús de les imatges que ens menystenen per crear-ne unes de diferents que ens ajudin a estar en el món d’una manera diferent a la que avui condueix a la discriminació de la dona. Sé que la recerca de jocs del llenguatge millors és tan sols una petita part d'una tasca molt més àmplia i complexa. Però la retòrica, i específicament la figura de la metàfora, constitueix una eina molt potent del llenguatge en la construcció de la realitat (amb totes les connotacions que té) que no podem ignorar. Entendre aquests mecanismes ens protegeix de les seves perversitats.