La llarga cursa de les dones mediterrànies

Dilluns que ve, dia 27 de novembre, se celebrarà la quarta conferència ministerial euromediterrània per enfortir el paper de les dones en la societat. S’havien donat un parell de dates l’any passat perquè es realitzés a Tunísia, i ara està previst que es faci al Caire, un lloc més aviat incòmode i violent per a les dones i la llibertat d’expressió.

No es pot negar que des de la primera conferència ministerial, a finals del 2006 a Istanbul -que va anar seguida de la de Marràqueix el 2009 i la de París el 2013-, s’han adoptat importants canvis legislatius als països del sud i de l’est de la Mediterrània, i s’han introduït certs dispositius a les legislatures en relació als drets de les dones. Però com continua afirmant el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), els canvis no són gaire encoratjadors. Per això, després de la Conferència de París, i gràcies a les associacions feministes, s’estan fent campanyes constants perquè es duguin a terme avaluacions dels acords presos en les diferents conferències ministerials. La insistència té com a objectiu que els governs executin realment els compromisos adquirits, ja que s’observen grans distàncies entre els textos signats pels ministres i la realitat viscuda quotidianament en les famílies.

El 2016 va aparèixer el primer informe de l’Euro-Mediterranean Women’s Foundation (EMWF), una fundació de dones euromediterrànies, amb seu a Barcelona, que feia seguiment de les polítiques aprovades en les conferències ministerials euromediterrànies. Aquest informe recull els casos de dotze països: Algèria, Egipte, Espanya, França, Grècia, Itàlia, Jordània, el Líban, el Marroc, Portugal, Tunísia i Turquia. L’estudi no vol ser exhaustiu, precisament per poder-se centrar de manera qualitativa en algun dels pilars que conformen les polítiques d’igualtat: la participació en la vida econòmica, la participació política i els seus obstacles, i totes les formes de violència que pateixen les dones. Si centrem el focus en els aspectes econòmics, comprovem que la crisi ha estat demolidora per a les dones a Grècia i a Portugal. En l’àmbit polític, constatem que el Líban, a causa de les quotes comunitàries, manté les pitjors lleis pel que fa als drets de les dones. De tota manera, els informes per país il·luminen una sèrie d’obstacles compartits per tots els països pel que fa a la presència de les dones als llocs de decisió. Fins i tot als països amb un desenvolupament econòmic més gran, la representativitat política de les dones és mínima. No obstant, també es poden trobar en aquest informe exemples d’èxit que poden servir per animar altres dones de la regió en l’àmbit polític i econòmic.

Que el context econòmic i sociopolític s’hagi continuat degradant no ha de posar en qüestió els compromisos. És competència dels governs, en el marc de la pròxima conferència ministerial, completar-los i no deixar que s’esfumin. De fet, el segon informe de l’EMWF ha volgut anar més a fons, utilitzant una metodologia aplicada a ciutats mitjanes i zones periurbanes dels països del sud i de l’est de la Mediterrània. En aquest cas ha escollit set zones, corresponents a Algèria, Egipte, Jordània, el Líban, el Marroc, Palestina i Tunísia, i les diagnosis han estat coordinades per associacions feministes, que han mobilitzat diferents actors a cada banda: administracions locals, centres d’investigació, sindicats, mitjans de comunicació, etc. Actualment, aquests treballs estan promovent campanyes locals perquè s’apliquin millor les lleis i els recursos. Quines recomanacions se’n poden treure per a la conferència ministerial de dilluns que ve?

1. Harmonitzar les lleis nacionals amb les Constitucions i completar les llacunes de la judicatura que permeten les pràctiques discriminatòries amb les dones.

2. Reconèixer que les barreres polítiques, econòmiques i educatives, així com els diversos tipus de violència basats en el gènere, recolzen en una mentalitat patriarcal que, basada en la tradició, fa perenne la discriminació.

3. Reduir les bretxes enormes que hi ha entre les disposicions jurídiques que representa que volen canviar les mentalitats i la realitat. És necessari i urgent formar i sensibilitzar els col·lectius encarregats d’aplicar aquestes disposicions -juristes, cossos de seguretat, empreses, educadors i mitjans de comunicació, entre d’altres.

4. Associar les administracions locals a les associacions feministes i de drets humans que treballen dins la mateixa localitat, ja que coneixen millor quins són els problemes i les demandes. La societat civil produeix nombrosos estudis i aporta dades sobre el terreny concret. Cal tenir en compte tot això per aconseguir societats més igualitàries i justes a les dues ribes de la Mediterrània.

Si bé és cert que persisteixen molts problemes, també ho és que moltes pràctiques i iniciatives s’estan obrint pas i que cada vegada es coneixen i es difonen més en tota la regió per tal d’incentivar un canvi de mentalitats. Com a fondistes d’una cursa, les dones feministes troben important cobrir etapes dins la societat per avançar cap a la plena realització dels drets educatius, polítics, econòmics i socials de dones i homes.