Ells no ens llegeixen
Tinc una dèria per les escriptores, què hi farem. No en carn ni ossos, no pensin el que no és, però succeeix que soc fan de les obres de moltes escriptores. Hi ha vicis pitjors i amb conseqüències nefastes. En canvi, llegir senyores que escriuen no m’ha proporcionat cap més contratemps que ser acusada per alguns senyors de llegir autores que per a ells no tenen cap valor. Un d’aquests ha estat, recentment, l’escriptor Javier Marías, que s’ha quedat descansat al diari El País amb un article titulat “Más daño que beneficio”, en què diu que les feministes ens dediquem a recuperar escriptores de tercera fila i que fem passar per bones autores que són dolentíssimes.
En un exercici de mariasplaining (Marías explains things to me), com l’ha batejat Llucia Ramis a La Vanguardia amb encert, l’escriptor ha escrit: “En la actualidad hay una corriente feminista que ha optado por decir que cuanto las mujeres hacen o hicieron es extraordinario, por decreto”. I ha posat com a exemple de decretazo Gloria Fuertes, que sembla que no li fa el pes, potser perquè portava unes corbates horribles i feia faltes d’ortografia, tot i que a alguns ens sembla una poeta molt valenta i valuosa, i no només perquè enguany se celebri el centenari del seu naixement.
Estic d’acord amb el Sr. Marías pel que fa a considerar un despropòsit rescatar de l’oblit autores que no s’ho valen. I sobretot crec, com ell, que és una immensa pèrdua de temps, perquè resta hores per llegir “els grans”: Cervantes, Shakespeare, Dante, Musil, Kafka i tots aquests senyors que en el seu dia van suar tinta per escriure obres avui considerades mestres. No obstant, no estic gens d’acord que només siguin dignes de record aquests autors -i uns quants més- i les autores que ell cita en el seu article com a mostra de talent excepcional, de Jane Austen a Akhmàtova, d’Emily Dickinson a Mercè Rodoreda. Jo en conec moltíssimes més que valen el seu pes en or; el que no tinc clar és si les coneix ell.
També em sembla certament estrany que algú pensi que les ratetes de biblioteca feministes som totes unes nècies que perdem els anys cremant-nos la vista amb un material literari que put a mediocritat. Fer articles i fer llibres cansa molt, i jo mateixa no hi invertiria ni un minut si pensés que dones com María Luz Morales, Maria Aurèlia Capmany o Montserrat Roig (que són les tres sobre les quals he treballat darrerament) no s’ho valen.
S’ha de dir que l’il·lustre acadèmic convençut que les feministes som curtes de gambals és cosí germà (no de sang) d’un altre egregi masclista de la ploma, Félix de Azúa, que en el seu dia va escriure que l’alcaldessa Ada Colau estaria millor despatxant peix al mercat. De Azúa és un senyor que als seus llibres ha demostrat que a les escriptores les llegeix poc -convido a donar una ullada a les seves Lecturas compulsivas -, mentre que Marías no va posar una protagonista femenina a les seves novel·les fins a la número tretze, amb tan mala sort que la va fer de cartó pedra -disculpeu la sinceritat.
A mi em sembla molt respectable que a algú li caigui fatal Ada Colau o que Gloria Fuertes li sembli una poeta menor. De fet, a mi Joyce em sembla un conyàs, però no se m’acudiria mai escriure-ho en aquests termes perquè quedaria fatal i molt poc professional. Tant a Marías com a Azúa els hauríem d’explicar que quan es diuen barbaritats s’han de raonar. Lluny de l’insult arbitrari, les feministes que ens dediquem a treure del bagul autores cobertes per una boirosa capa d’oblit sí que tenim el costum d’explicar les raons que ens porten a pensar que rescatar-les val la pena.
En resum, el que intentem és transmetre una opinió que compartim: que la mirada literària masculina ens sembla limitadora fins a l'extenuació i que amb aquestes recuperacions posem en mans dels lectors i les lectores material literari de primera qualitat que no respon al cànon masculí sinó que l’enriqueix. Per fer una comparació que estigui a l’abast de tothom, fins i tot d’aquells que per prejudicis no les llegirien mai, el que fem és donar una mica més de gust a la sopa de la literatura. No crec que sigui per enviar-nos a galeres, sinó més aviat per donar-nos les gràcies.
Amigues feministes, a pesar de la mala llet que desprenen aquests senyors, no us ofengueu quan us tracten de masoquistes; està vist que “ladran, luego cabalgamos ”. Una frase, per cert, atribuïda a Don Quixot, però que Cervantes no va escriure mai. I és que les feministes a ells sí que els llegim.
