Maria Àngels Anglada. La sensibilitat mediterrània

Tria J. M. CasasúsMaria Àngels Anglada ha publicat en els darrers anys un seguit d’obres narratives, com Les Closes, No em dic Laura, Viola d’amore i Sandàlies d’escuma, que han donat a l’autora un nom propi en la literatura catalana. El món literari de Maria Àngels Anglada, vigatana convertida de fa anys en empordanesa, és la Mediterrània, els mites greco-llatins i la Itàlia i la Grècia actuals, contemplats sempre des de l’òptica d’una depurada sensibilitat. [...]

-Mires el món mediterrani des d’un punt de vista particular, Maria Àngels.

- Sí, sí, és molt possible. Cadascú té el seu angle de visió, i el meu potser exclou una mica una part de la realitat. Això potser també ve de la formació que has rebut de jove. Tot i això, hi ha un autor que un dia o altre tinc ganes de traduir, que és Meleagre. M’agrada molt la seva literatura amorosa, els seus epigrames. A més és un poeta que, ara que hi ha aquestes guerres al Líban i a l’Orient Mitjà, va demanar que li posessin aquell epitafi tan bonic que diu “Estranger, quan passis per aquí, ja siguis grec, sirià o jueu... ”. Aspirava a una visió global de la Mediterrània.

-Tinc entès que dintre de l’àmbit de la literatura catalana hi ha dos escriptors que t’atreuen especialment, o pels quals sents més admiració. D’una banda Verdaguer i de l’altra Espriu.

- Sí, i també Riba. Als nostres anys universitaris i postuniversitaris nosaltres érem ribians. Admiràvem les seves traduccions del grec, les seves Elegies de Bierville, que ens passàvem de mà en mà. Com a poeta me’l va fer conèixer el meu marit, en Jordi, i després el vaig tractar una mica personalment.

-I quin record en tens, d’en Riba?

-Recordo per exemple que, és clar, com que ell i la Clementina passaven per força dificultats econòmiques, en Riba va guanyar un premi a Cantonigròs de vinti-cinc mil pessetes, que era una quantitat important per a l’època. Aleshores va venir amb cotxe fins a casa, a Vic, per esperar l’hora d’agafar el tren per anar a Barcelona. Feia calor i, com a bon hel·lenista, va demanar aigua amb mel per beure i refrescar-se. És un record molt casolà, com pots veure.

-Era un mite, en Riba, aquells anys, eh?

-Més que un mite era un punt de referència indiscutible.

-I Verdaguer, quan vas començar a llegir-lo i a agradar-te’n?

-A casa hi havia tota l’obra de Verdaguer i jo als catorze anys ja vaig llegir L’Atlàntida, i recordo que me la volia aprendre de memòria. Després em va agradar molt més el Canigó. La meva àvia, que va viure cent anys, havia conegut personalment Verdaguer i el meu pare tenia una admiració desbordant per Verdaguer. O sigui que era com un personatge de la família.

-I a mesura que vas anar coneixent l’obra el vas anar admirant.

-Sí, el que admiro sobretot és la força que té el seu llenguatge. [...]