La crisi del Catalangate acabarà amb la legislatura espanyola? Si fos la racionalitat el criteri determinant de les decisions dels dirigents polítics, la resposta no tindria dubte: no. Ni el PSOE, ni Esquerra Republicana, ni Unides Podem tenen interès en la trencadissa. Però els polítics són humans i, per tant, susceptibles de deixar-se portar per la irracionalitat, pel caprici, per les pressions, per les emocions o per estúpides fantasies com les dels que creuen en les estratègies del com pitjor, millor.
La televisió ha passat i repassat les imatges de la breu -i pública- trobada a Barcelona entre el presidents Sánchez i Aragonès tot esperant l’arribada de la presidenta Von der Leyen. En un moment donat, la cella dreta del president català s’aixeca de cop: què acabava de sentir? El que sabem és que l’un, Aragonès, va dir “Hem de parlar perquè és molt greu”, i l’altre, Sánchez, va contestar “S’ha de resoldre”. Si és així, per què cal entretenir-ho més?
Per tres raons. La primera, perquè creient que aplanava el terreny, Sánchez va cometre un greu error al buscar la reconciliació posant el seu perfil al cantó de les víctimes. Una operació que només ha servit per fer més evident el desgavell dels serveis d’informació. Qui mana aquí? La segona, perquè l’allargament de la seqüència deixa automàticament en suspens la taula de diàleg, la qual cosa a curt termini pot afavorir a qui no té res per proposar (el president Sánchez) i a qui no té cap trumfo a la mà per exigir (el president Aragonès). La tercera raó és una debilitat crònica de l’independentisme, el conflicte permanent entre els socis o, si es vol dir més fi, la dificultat de definir una estratègia compartida, perquè en aquest moment no hi ha una via clara que sigui realment transitable. Aragonès actua més pendent de Junts que del que fan a Madrid. L’estancament d’aquesta crisi és un reflex de l’impàs de l’ independentisme, condemnat a viure del soroll per seguir existint.
Les paraules de Feijóo, disfressat amb pell de corder, que criticaven els que “viuen de la fricció” just quan el seu partit ha blanquejat Vox com a soci de govern, són la millor raó per no caure en la temptació de la crisi de legislatura. Només podria dur a dues opcions pèssimes per a Catalunya: al front de dretes o a la gran coalició. És a dir, a la marginació.
