Mares Coratge

Tenim una diversitat d’adolescents confinats en un hotel (planyem, sisplau, els hostes, per aquest viatge de final de curs etern) per un macrobrot de coronavirus. Entenguem, esclar, que estem pagant el Sant Joan dels no vacunats, que els vacunats potser vam fer el mateix que ells. Em deia una amiga que ha anat al CAP de Sant Cugat, que la metgessa li ha dit que reben desenes d'infectats joves al dia. El cas és que els joves confinats es queixen –a la xarxa– del poc menjar que els donen. El menjar és menjar d’un hospital (les despeses les paga el govern) i no deu contenir la per mi admirada pizza Vulcano, una pizza que procuraria les calories necessàries per a una model durant un any sencer. Iogurt per berenar i peix amb verduretes i poma per sopar. Una dieta Detox, diguem-ne.

I heus aquí que hi ha mares, batejades ràpidament com a “mares Coratge”, que lluiten aferrissadament perquè els seus plançons “no passin gana”. Suposo que aquests plançons, de grans, quan també tinguin plançons i facin fàstics dels espinacs, diran: “Una pandèmia hauries d’haver passat”. Pel que sembla, caritatius però també emprenedors bàrmans del voltant els han fet arribar cistelletes (que hàbilment han pujat cap als balcons amb llençols lligats, perquè la gana aguditza l’enginy) amb diverses begudes espirituoses i qui sap si bosses de patates, per fer coixí.

Ah, celebrem no ser aquestes mares Coratge, sisplau, que no poden peixar els nens com abans, ni pelar-los la taronja. Mares Coratge, sí. Perquè tots sabem què en va fer la mare Coratge, dels seus fills.

Empar Moliner és escriptora