Marea nova

El 2011 no tornarà mai més, són aigües solcades. Queda el record: temporals, ratxes de vent i calma. I recomença la incertesa: el que encara ha de venir, nous horitzons. Des del veler que em porta veig l'aigua. Com al futur, no la limita cap forma concreta. Pot passar d'un aspecte a un altre tantes vegades com vulgui, li costa tant ser immutable i escapar-se de la seva aparença canviant, com no escolar-se'm entre els dits quan la toco. És el temps. El temps no pas dels déus: l'eternitat on no passa mai res, ni el temps dels homes, un temps que com deia Plató va en línia recta: néixer, créixer, envellir i morir. Sinó el temps circular de les marees, que pugen, baixen i tornen a pujar indefinidament. Aquest temps d'aigua entre cel i terra que no es mesura amb anys, sinó amb llunes.

"Vull romandre aquí", pensa l'Aschenbach de La mort a Venècia . "On estaria millor?" I mirant la deserta immensitat blava entén que estima el mar per raons poderoses: per la seva senzillesa desmesurada i per la seva seductora propensió al desordre, a l'eternitat, al no-res. L'Aschenbach és vell, li queda mirar el mar ple de records d'una vida viscuda i somniar que el corrent el tornarà a alguna platja on recomençar, malgrat la linealitat del seu temps humà. 2011-2012 són aquesta línia, només números que simbolitzen anys, el nom que els homes hem posat a un espai entre marees: un queda enrere, l'altre comença, però en definitiva, una mesura més per no perdre el compte del viscut i el que queda per viure.

Passar d'un número a un altre és continuar el viatge. Aquest any que comença és com els oceans subtils, incert i desconcertant, però és el nostre temps i ens correspon a nosaltres somniar-lo millor. Que el 2012 sigui per a tots vosaltres un lloc del qual partir amb coratge cap al mar immens.

Feliç marea nova i bon any.