La mare
Fa una setmana que va morir el pare. En Ponç Pons em va enviar el YouTube d’un poema que va dedicar al seu, recitat amb tota l’èmfasi de la seva convicció amorosa. Senzill i commovedor. Acaba així: “Des que te’n vas anar sent es pes d’un gran buit / i no vull que te moris, mon pare, mai més”. Sí, podem fer que els éssers estimats no es morin mai més. Els que ja no hi són segueixen en nosaltres en el record, en algun gest quotidià, en un gust o un lloc, en les fotografies dels àlbums, en les llegendes familiars que es van engrandint i transformant amb el temps. Cultivaré aquests trucs de la memòria per fer-lo present ara i adés, com una màgia casolana. “La seva absència és com el cel, s’estén per tot arreu”, va escriure C.S. Lewis. La cita, preciosa, acomiadava no fa tant un metge amic en el recordatori fúnebre. Més màgia, més poesia.
La mare m’hi ha d’ajudar, a recordar el pare. Ai!, la mare. Sempre volgudament en un segon pla, amatent, sol·lícita amb els fills i els nets i tothom. No sé si les mares joves del present i les del futur són i seran així, tan entregades, tan abnegades. La igualtat de gènere hauria de repartir millor els papers, les fidelitats i els protagonismes. Però la Mercè és una marassa i una àvia clàssica que es desviu pels altres. L’absència del pare no la farà canviar, al contrari: segur que accentuarà aquestes ganes de ser útil i necessària, d’estimar i ser estimada.
La solidaritat bàsica s’expressa de manera natural dins el nucli familiar, cèl·lula essencial de la societat. És un altruisme entre genètic i cultural, i en tot cas atàvic. En totes les seves formes plurals, en un sentit nuclear o extens, la família ens captura sentimentalment: no ens demana cap purisme o coherència, només una certa fidelitat. Fins i tot quan algú hi trenca és per adoptar-ne una altra, ni que sigui ben diferent i ben allunyada, però família al capdavall.
Amb la mare seguirem fent el que fèiem quan hi era el Francesc. El que fa tothom. Els àpats dominicals, les festes de guardar. Passejarem per la ciutat i el camp, farem cada dos per tres inventari de la vida de tots els coneguts i saludats, comentarem les notícies i la política sense complicar-nos gaire (bons i dolents, com fan els nens), l’acompanyaré al metge, potser algun dia anirem al teatre o a concert. I amb permís del deu romà Terminus, garant del bon veïnatge, la pau i la concòrdia, o del grec Hermes, que vigila els camins i les cruïlles, viatjarem una mica (ei!, si els virus, el canvi climàtic i les guerres ens ho permeten).
A la Mercè li agrada la companyia, però la soledat no l’espanta. També sap caminar sola pel món perquè sap que no està sola. El pitjor de la vellesa és la soledat. Potser no és tan dolent l’invent de les residències de gent gran: n’he conegut unes quantes els darrers mesos i dono fe que fan una tasca molt necessària, i mira que ho han passat malament amb el covid. A les petites, totes et diuen el mateix: “Som com una família”. La família, esclar. El pare ha mort en una bona residència, ben acompanyat. El visitàvem quasi cada dia. La mare viu a casa seva. Durant anys, tots dos van tenir una altra família: l’escola on van treballar plegats. Primer Tàber, després Edumar. Una escola és una petita comunitat, els vincles s’hi fan molt estrets, íntims. Com a la família clàssica, es tracta de veure-hi créixer els infants, d’educar-los, de fer-los persones. Una escola és un lloc amb molts pares i mares i avis, i multitud de fills i nets.
La mare ens ha educat sense manar gaire o gens, amb grans dosis de comprensió. No ens ha calgut enfrontar-nos-hi. Suposo que li fèiem cas perquè era massa bona i ens sabia greu decebre-la. I així se n’ha sortit. I ara que s’ha fet gran, ara que no hi és el pare, té per a ella sola tota l’estimació incondicional dels fills.
