Ser mare

Fins ara jo tenia controlats tots els papers de l'auca que representava: era directora, dramaturga, professora, articulista, filla, nòvia, germana, amiga, jove, cunyada, cosina i fins i tot tieta, però des del dimarts dia 22 de març sóc també la mare del Rai. És un nou paper que no controlo, que l'estic descobrint i que el començo a gaudir. Tinc la sensació que tot comença de nou a partir d'ara. Podria escriure un article setmanal sobre la maternitat perquè el tema té molt de suc, però potser és millor que em guardi les impressions per a una propera obra. No cal matxacar els lectors cada diumenge.

Però sí que vull aprofitar la columna d'avui per proclamar que jo vull ser una mare com les d'abans. Ho dic perquè ara estan de moda les mares perfectes. Mares que converteixen el seu fill en l'objectiu de la seva existència i que no entenen que el món no adori la seva extraordinària criatura. Mares que refusen l'epidural, que donen el pit a demanda i fins als dos anys, que dormen amb les seves criatures, que no les vacunen i que els donen menjar biològic. Són mares que prediquen la seva religió sense admetre que puguis desviar-te de les seves creences.

I jo vull ser una mare com les nostres. Mares que criaven els seus fills sense tanta informació, amb la inexperiència de la joventut però amb intuïció i sentit comú. Mares que no havien sentit mai a parlar de cadiretes pel cotxe, que donaven el biberó i que feien servir la crema Nivea per a tot. Mares que no tenien els seus fills en un altar, que feien volar la sabatilla si dèiem una paraulota i que mai discutien el que deia un professor. Segurament eren mares imperfectes, però també reals.

Em nego a admetre que hi hagi una única manera correcta de criar un fill. Deixem de donar consells i que cadascú ho faci com vulgui o com pugui.