Mare aspiracional
No sé d’on ens ha vingut, a les mares del present, aquest virus contagiós de la maternitat total, ideal, que ho abasta tot i pot amb tot, que dedica a la criança més hores, esforços i coneixements que les que dediquen els enginyers aeroespacials a enviar coets a la lluna. Amb l’agreujant que els qui aconsegueixen fer orbitar objectes al voltant de la Terra solen formar part d’un nombrós equip d’especialistes i nosaltres, les que tenim cura dels cadells humans, amb prou feines disposem de la implicació d’un pare i el cop de mà voluntariós d’avis i parents o amics amb disponibilitat horària i salut per ajudar-nos en el dia a dia. La solitud combinada amb una (auto)exigència sobrehumana fa que el simple fet de tenir fills comporti una angoixa gairebé existencial. Si Camus deia que l’únic problema filosòfic seriós és el suïcidi (si la vida val la pena de ser viscuda), a mi sovint em sembla que procrear o no procrear és el gran problema filosòfic. Aturar la nostra reproducció, si tots triéssim aquesta opció, seria, de fet, una mena de suïcidi col·lectiu, d’espècie.
L’angoixa de la maternitat contemporània (i occidental) contrasta paradoxalment amb l’alegria que comporta veure com neix i creix una criatura, observar de primera mà la manera tan radicalment ferotge que tenen els nens d’aferrar-se a la vida (penso en els germans que han sobreviscut sols 40 dies a la selva). La part lluminosa de ser pares és que els fills tenen sovint la capacitat de salvar-nos de la més absoluta desesperació (tot i que a vegades ens desesperin). Ja és estrany que una experiència vital que ens empeny irrevocablement cap al futur, carregada d’instants de joia, de descobertes sorprenents, de plaers intensos, es converteixi sovint en una font tan gran de preocupació.
Per ser aquestes mares perfectes que ens han inculcat, escapem sempre de les mares més terribles que podríem ser: les negligents, les egoistes, les desequilibrades, les ineptes, les despitades, les insensibles, les maltractadores, les que criden, les que no poden més o les que s’avorreixen amb els nens, les que fugen, les que els deixen. I al costat d’aquests pecats capitals ara hi hem anat afegint més i més conductes maternalment negatives: no fer que es mengin les racions de fruites i verdures pertinents, no aconseguir que dormin les hores que toca, no voler alletar fins a l’adolescència o desitjar estones de soledat o dormir en un llit sense menors d’edat. La psicologia barata, la ingent quantitat d’informació sobre com optimitzar aquest producte que hem parit, ens va enterrant cada cop més sota enormes carretades de culpa. Si la teva maternitat no és un camí de roses, harmonia i pau és que has fracassat, ens diuen. Llavors caiem en la trampa de creure’ns la gran mentida que ens hem explicat les “mares treballadores”: que les “mares d’abans” eren ideals, molt millors que nosaltres. Desenganyem-nos: les dones que es dedicaven “només” a fer de mares també estaven estressades i tenien intenses i llargues jornades laborals perquè no tenien un o dos fills. A sobre estaven tancades a casa, sense possibilitats de ser econòmicament independents ni de realitzar-se individualment. Fins i tot les que se sentien més còmodes en el seu paper perdien els estreps de tant en tant perquè eren persones reals i ben humanes i no robots. El model de mare representat és una enganyifa i té un clar biaix de classe. Les mares ideals a les pel·lícules fan manualitats o galetes perquè tenen dona de fer feines. En aquest sentit la maternitat s’ha convertit en un element clarament aspiracional: volem arribar al grau d’eficàcia de les mares riques que crien els líders del futur sense tenir, ni de bon tros, els seus recursos.