Amb la revisió de la sentència de l'1-O, el jutge del Suprem Manuel Marchena ha fet una jugada que té al mateix temps —com totes les sentències, resolucions i altres productes judicials d'aquesta història— tanta càrrega jurídica com política. La jurídica ens l'han d'explicar els juristes, però fins i tot els més llecs en lleis hem après en aquests anys, a força de veure-la repetida, una obvietat: la impartició de la justícia depèn tant de les lleis, o del seu redactat, com de la interpretació que se'n fa. I la interpretació de Marchena i el Suprem de la reforma del Codi Penal acordada pel PSOE i ERC ja la tenim a la vista: n'ha aplicat el que li ha interessat i n'ha obviat el que no li convenia. El delicte de sedició ha caigut, efectivament, però es mantenen les penes, mitjançant una lectura i aplicació ad hoc d'un altre delicte, el de malversació. Sobre el de desordres públics agreujats, que va dur tanta controvèrsia, es veu que Marchena s'ha estimat més aplicar la versió antiga.
Les lleis són interpretables, i Marchena n'ha fet una interpretació que, d'altra banda, era previsible. I era previsible sobretot per l'altre vessant de la revisió de la sentència de l'1-O: el vessant polític, que és exactament el mateix que ja va donar peu a la instrucció i el judici contra els líders civils i polítics del Procés. És a dir, el càstig exemplar contra l'independentisme català, perquè qui torni a tenir ganes de convocar un referèndum d'autodeterminació s'ho repensi dues i tres vegades, i les que calgui. El judici va ser una visible i clamorosa vergonya, amb una desfilada inacabable d'exgovernants (començant ni més ni menys que per l'expresident Rajoy), càrrecs policials i agents de policia donant fals testimoni, com sap qualsevol que fos a Catalunya l'1-O, amb fórmules apreses de memòria. La sentència va consistir en un acte de revenja, i un complet exemple d'allò que ens hem acostumat a designar com a judicialització de la política. La indignació ciutadana que va causar la sentència va donar peu a les revoltes d'Urquinaona (i altres desordres públics), que al seu torn van servir d'excusa a noves detencions i nous processaments.
La revisió de la sentència abunda en el mateix esperit de revenja. Pel que fa al seu contingut polític, deixa ERC sense pràcticament cap guany de la seva negociació amb el govern de l'Estat, tot i que aquest no és l'objectiu principal de Marchena. L'objectiu principal és donar el màxim de munició, i el màxim de lesiva, a la dreta del PP i Vox perquè puguin usar-la en aquest any electoral i tombar el govern de Pedro Sánchez. La jugada Marchena té un component sarcàstic que és també visible per a tothom, com quan Marchena replicava a les defenses, durant el judici, que veurien els vídeos de les càrregues policials al final, “con sumo agrado”. La política en va plena, de cinisme, però ningú el fa anar com la dreta nacionalista espanyola. És allò de Franco: “Haga como yo, no se meta en política”. Millor faci sentències.
