Aquest dijous el cèlebre magistrat Manuel Marchena deixarà de ser president de la sala segona del Tribunal Suprem, la sala penal, que és la sala més famosa d'aquell tribunal perquè, per dir-ho de pressa, és on jutgen els polítics (quan els jutgen). Deixa el càrrec no perquè ell vulgui ni perquè l'hi obliguin, sinó senzillament perquè ha arribat al final del seu segon mandat i ara, per llei, no li és possible renovar per a un tercer. De vegades l'alta magistratura espanyola la respecta i tot, la llei.
Marchena ha estat durant aquests anys no només allò que pietosament s'anomena “un jutge controvertit”, o també “un jutge estrella”, sinó la viva imatge de la judicialització de la política. O de la politització de la justícia, un dels problemes que llasten i corroeixen la democràcia espanyola de forma més greu. En efecte, l'estat de dret queda greument en entredit quan la justícia és parcial a favor d'unes opcions polítiques (fent els ulls grossos als seus comportaments delictius, quan es produeixen) i en contra d'unes altres (perseguint amb falses acusacions, falses instruccions judicials i duríssimes condemnes els seus líders o partidaris), que així són criminalitzades. El Procés va posar en evidència aquesta manera de fer, i el judici contra els seus líders, presidit l'any 2019 per Manuel Marchena, en va ser una mostra crua i descarada.
És recordat el whatsapp que el 2018 l'aleshores senador Ignacio Cosidó va enviar a un grup de senadors del PP, dient que s'havien d'alegrar que Marchena fos president del Consell General del Poder Judicial (havia estat promogut a aquest càrrec) perquè això els permetia controlar la sala segona “per darrere”. El missatge, però, no deia només això. Cosidó s'hi esplaiava així: “Ha estat una jugada estupenda que he viscut en primera línia. Ens hi jugàvem les renovacions futures de dos terços del Tribunal Suprem i centenars de nomenaments del poder judicial, vitals per al PP i per al futur d'Espanya”. Més clar, l'aigua.
L'escàndol del missatge de Cosidó va forçar Marchena a renunciar a la presidència del CGPJ, però no a la de la sala segona, que ha controlat pel darrere, pel davant i pels costats, principalment fent obstruccionisme contra el poder legislatiu: la llei d'amnistia, la del només sí és sí, el conflicte català, etc. La darrera notícia de la sala segona ha estat l'absolució de Francisco Nicolás Gómez, més conegut com el Petit Nicolás, un pocavergonya singular, que curiosament ha tingut com a defensor el jove advocat Manuel Marchena, fill del jutge Manuel Marchena. El magistrat té també una filla, Sofía Marchena, que l'any 2018 va obtenir la plaça de fiscal número 36 de les 35 que s'havien convocat: en efecte, li van reassignar una plaça que, ras i curt, no li corresponia.
Tot això que acabem de dir no li comportarà a Marchena el repudi ni l'ostracisme, sinó ser acomiadat entre aplaudiments i l'habitual retòrica bavosa de la premsa nacionalista espanyola: “Que le pongan no una calle, una estación de metro”, i coses així. “Con sumo agrado”, com diria el mateix Marchena.
