Tom Wolfe: la realitat i la ficció

Periodista. Professor de Blanquerna - Comunicació (URL)El destí va voler que al mes de maig morís Tom Wolfe, el Balzac de Park Avenue. Wolfe ocupa un lloc d’honor en el meu particular santuari de grans periodistes. L’acompanyen una colla d’altres noms, però ell és el primer per qui vaig sentir una admiració insubornable. Sempre m’he maleït per no haver provat de conèixer-lo quan, el 2013, va ser a Barcelona, com sí que havia pogut conversar amb dos altres membres del meu santoral: Kapuscinski (el 2005, per rebre el doctorat honoris causa de la Universitat Ramon Llull) i Talese (el 2011, quan va pronunciar una conferència a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna).

Wolfe, a El Nuevo Periodismo, va crear l’etiqueta d’una altra manera de fer periodisme. Tanmateix, el Nou Periodisme no era estrictament nou, ni de bon tros. Són molts els que abans havien fet coses semblants. Però ell ho va saber batejar i caracteritzar. Resumint molt, es tractava de manllevar els recursos de la ficció i emprar-los per escriure peces periodístiques, és a dir, per narrar coses reals. Deia que altres ho havien fet abans, i és rigorosament cert, però ningú no havia portat aquesta fórmula -que cavalca sobre la revolució cultural dels seixanta- tan enllà. No endebades a la troupe del Nou Periodisme -Wolfe, Southern, Mailer, Tomalin, etcètera- la movia un set inacabable de transgressió i llibertat.

Una de les coses que no se solen ressaltar de Tom Wolfe és el seu aparent desacomplexament davant dels escriptors de novel·les. Al cap i a la fi, va construir-se a si mateix com un aristòcrata de les lletres i els seus textos periodístics poc han d’envejar als més cèlebres literats del moment. Tot amb tot, no va poder evitar fer el que tants periodistes anhelen: escriure una gran novel·la. La diferència és que en general els periodistes no solen trobar l’ocasió de complir el seu somni i, en canvi, ell ho va fer.

Potser perquè en el fons sentia que havia de provar que, en efecte, era tan bo o millor que qualsevol novel·lista. Com molts deuen recordar, aquella primera novel·la, La foguera de les vanitats, del 1987, va esdevenir un exitàs. Hi retrata la febre especulativa dels anys vuitanta, el món dels yuppies de Wall Street, els amos de l’Univers.

Wolfe és un virtuós del llenguatge, capaç de qualsevol pirueta. Els seus textos són com els focs d’artifici, les formes i els colors dels quals ens fan badar la boca. A més, té un gran domini del ritme i una mirada entrenada per captar la feblesa humana. El seu instint per trobar i explotar qüestions aparentment ordinàries -molt sovint a peu de carrer- i convertir-les en una aventura està fora de discussió.

Fins aquí cap problema, quan parlem de ficció. El problema, almenys el meu problema, amb Tom Wolfe se circumscriu al camp del periodisme.

Arran de la seva mort s’ha esmentat recurrentment la idea que és complicat traçar una ratlla entre ficció i no-ficció. Aquesta porositat no presentaria cap problema -almenys en teoria (al final reprendré aquest punt)- quan es parla de la forma. Aquí el periodisme hi continua tenint un camp per córrer. És segur, però, que la indefinició és absolutament problemàtica quan la situem entre el que va ser i el que no va ser. Entre el que va passar i el que no va passar. O, dit d’una altra manera, en la correspondència entre els fets i els fets narrats.

El meu problema amb el periodisme de Wolfe, i amb el d’altres, és que sovint em fa venir dubtes sobre si el que m’estan explicant va succeir realment. No em refereixo només a les ocasions en què, per exemple, Tom Wolfe reprodueix literalment el que algú pensa, sinó a coses molt més senzilles. I, com se sap, quan davant d’un text el lector comença a sentir el molest brunzir del dubte, malament.

Sabem que Kapuscinski va alterar alguns dels seus relats per embellir-los, per arrodonir-los, perquè fluïssin millor. L’argument justificador dicta que el que compta no són tant els fets i com van succeir com el que es fa arribar al lector, la veritat de fons. El com empal·lidint davant el per què. Alterant una mica les peces guanya molt el resultat, l’efecte és més profund, assenyalen els apologetes. Però els fets són com són, no obeeixen ni a les lleis de l’estètica, ni a la lògica, ni a presumptes veritats de fons. En això rau justament la seva grandesa, i la del periodisme.

La promesa fonamental del periodisme -provar honestament d’explicar el que passa o va passar- no admet excepcions de cap mena. En la ficció es pot dir que tot és Photo-shop. En el periodisme s’ha d’anar amb peus de plom, perquè el Photo-shop corromp la naturalesa del que es vol fer. Això em retorna a la qüestió que obria una mica més amunt: ¿i si les tècniques de la ficció no fossin innòcues? ¿Fins a quin punt no és la forma mateixa, si s’abusa dels recursos de la ficció, la que acaba projectant dubtes sobre el text periodístic?