La gran ocasió europea
El pla de 750.000 milions d'euros per a la reconstrucció postcovid (Next Generation EU) és una gran notícia, que ha d'afavorir la UE tant en la dimensió externa com interna. Europa, amb aquest acord, llança un missatge potent al món, en què es reivindica geoestratègicament, com a actor global, en un moment en què molts s'esforcen a caricaturitzar-la com un jugador dèbil i en decadència, visió afavorida, entre d'altres factors, per la política trumpista i el Brexit. El context internacional és de lluita ferotge entre diferents governs per aconseguir una posició preponderant en un entorn més agitat que mai.
El mateix es pot dir pel que fa a la dimensió interna. Sens dubte, l'acord trenca tabús que tenallaven la UE, com ara quan dona pas a l'emissió de deute conjunt per part de la Comissió Europea i quan abona subvencionar els països del sud perquè surtin de la crisi. Espanya rebrà 140.000 milions, més de la meitat en subvencions (ajudes directes). Els països més rics han entès que els interessa mantenir Europa unida. L'ARA titulava en portada dimarts passat: "Europa aposta per Europa". És exactament així. De passada, es fa pressió sobre Hongria i Polònia perquè reprimeixin els seus instints autoritaris.
Els que, a pesar de tot, continuem pensant que la UE és l'experiment polític més interessant i esperançador –alhora que complex– que s'ha abordat mai en la història, no podem fer més que celebrar el que ha ocorregut.
En el cas concret d'Espanya, el pla europeu suposa un gran baló d’oxigen per a un govern, el de Sánchez amb Podem, assedegat de bones notícies: crisi del coronavirus, terribles perspectives econòmiques, agut qüestionament de la monarquia, tensió amb Catalunya i un líder de l'oposició, Casado, que continua desconcertat, incapaç d'aclarir-se sobre quina ha de ser la seva actitud.
Sánchez ja pot empènyer els seus pressupostos, els números dels quals passaven evidentment pel que ocorregués a Brussel·les. Torra i Aragonès, per la seva banda, no han tardat gens a anunciar que la Generalitat disposarà de més diners en els pròxims anys.
Hi ha, al meu entendre, dos grans factors que han resultat claus per a aquest acord, que no sols és històric sinó que pot transformar la UE i fer variar el seu rumb. Un és el lideratge de Merkel i Macron, que van fixar el marc a partir del qual tots s'han vist obligats a negociar. Vull subratllar específicament el lideratge de Merkel al llarg de tots aquests anys. Malgrat els errors, ha sigut un lideratge molt positiu per a Europa, i que enyorarem. (No entenc, en aquest sentit, que el feminisme rebutgi fer bandera d'aquesta figura, només perquè Merkel no és progre ni milita en un partit d'esquerres).
L'altre element és la gran crisi de 2008, en què Merkel i els països del nord es van equivocar imposant als països amb més problemes unes exigències que no van fer més que agreujar la situació. L'experiment de Grècia, especialment, va resultar un fracàs. Aquell cataclisme ha fet sens dubte que canviés, diria d'una forma diametral, l'aproximació a la crisi actual, fins al punt que el pla de recuperació d'ara pot qualificar-se perfectament de keynesià.
Naturalment, aquests 750.000 milions tenen contrapartides. Res a la vida no és de franc, almenys no del tot. Així, els estats hauran de presentar actuacions alineades amb les prioritats de la UE i hauran de respondre del seu compliment. Així ho han exigit els països més reticents (Països Baixos, Dinamarca, Suècia, Àustria).
Les condicions i mecanismes de control sobre països del sud, com Espanya o Itàlia, han estat vistos per alguns com o una ingerència, o gairebé com una ofensa a l'honor patri. No hi estic d'acord. Comprenc perfectament les prevencions i pors dels països amb economies més sòlides. Espanya no ha estat capaç de millorar els seus grans indicadors (dèficit, deute, etcètera), i durant el temps que separa la crisi de 2008 i la del coronavirus no ha sanejat els seus comptes. Ara, doncs, s'han trobat pràcticament sense marge de maniobra. Sort que ha arribat la UE al rescat.
Espanya –i Catalunya– té la preciosa oportunitat d'aprofitar per millorar a mitjà i llarg termini l'estat de la seva economia. Ha de complir amb les condicions acordades i alhora aprofitar per transformar amb intel·ligència la seva economia –recuperant força industrial i millorant l'ensenyament, per exemple, i fent més eficaç la recaptació d'impostos perquè grans empreses i grans fortunes paguin el que és just–. Si els països com Espanya fan els deures i el pla acordat a Brussel·les esdevé un èxit, podem assistir a un gran salt endavant per a aquestes economies, però també en termes de força i cohesió de la UE. És el que hem d'esperar i desitjar.
