Al llarg de la seva història, el catalanisme polític, el nacionalisme català, ha oscil·lat entre la via del pacte i l’intent de transformació de l’Estat i la via independentista, de la ruptura, des de la convicció, en aquest últim cas, que Espanya mai no acceptarà la diversitat com a consubstancial, sinó que continuaria provant d’arraconar i finalment fer desaparèixer la diferència catalana. La realitat és que continuem en una mena d’empat infinit marcat per la incomoditat, la insatisfacció i la irritació de moltíssims catalans per com Espanya es relaciona amb Catalunya. Aquests ciutadans no troben que Espanya els aculli ni els respecti, i menys encara que sigui capaç de protegir i apreciar el fet català.
Una carambola aritmètica en les eleccions del juliol passat ha fet que el PSOE, un dels dos grans partits sistèmics espanyols, hagi establert negociacions amb l’independentisme català, Junts per Catalunya i ERC, per tal d’aconseguir continuar governant. A hores d’ara no és ni de bon tros segur, però sí probable, que aquestes negociacions desemboquin en un pacte que, si res no canvia, tindrà l’amnistia com un element central, però no pas únic. La mostra que el pacte és probable, o que almenys així ho creu Pedro Sánchez, la va donar el líder socialista mateix davant del comitè federal del PSOE. Sánchez hi va descabdellar un discurs important, de pes. Va assenyalar que el pacte contribuirà al retrobament entre catalans i dels catalans amb Espanya. També va reconèixer que s’estava parlant de l’amnistia perquè li calen els independentistes per ser investit. Estem fent, va sentenciar, “de la necessitat virtut”. La foto d'avui a Brussel·les també és significativa.
Sánchez aspira a reunir entorn seu una colla heterogènia de forces polítiques que tenen en comú una visió d’Espanya menys centralista i també més plural que la fins ara vigent. El PP, el mateix que el 1996 amb Aznar signava el pacte del Majestic, ha involucionat des d’aleshores. L’any 2000 el PP va renunciar al centre i va tornar a endurir les seves posicions. En els últims anys, un dels factors que han alimentat la radicalització del PP és Vox, un esqueix dels populars que aplega part dels seus elements més dretans, espanyolistes i populistes.
S’ha dit i escrit que el pacte entre el PSOE i els independentistes catalans podria donar pas a una nova etapa, una etapa que, superant la condemna a la “conllevancia” orteguiana, conduís a la llarga a una posició confortable, satisfactòria, de Catalunya en el context espanyol. La “virtut” del pacte aniria més enllà de la investidura i la legislatura, per donar pas a l’anhelada transformació d’Espanya. És, sens dubte, una projecció molt optimista. No ens trobaríem, segons aquesta visió, davant d’un afer merament conjuntural, sinó del principi d’un canvi profund. La majoria “Frankenstein” passaria de monstre barroer a motor de transformació. Aquest raonament sembla, d’altra banda, connectar d’alguna manera amb el desig d’un “acord històric” expressat per Carles Puigdemont en el seu també important discurs del 5 de setembre.
Però tornem al realisme. Una formulació en termes diferents de la relació entre Catalunya i Espanya no és viable i tampoc no pot ser duradora sense el concurs de la dreta espanyola, que té l’anticatalanisme com una part integrant de la seva visió d’Espanya. Aquest anticatalanisme no és fruit de la Guerra Civil sinó molt anterior, com explica Borja de Riquer en la seva imprescindible biografia Francesc Cambó. L’últim retrat.
Tanmateix, sembla que l’actual líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha entès que és molt complicat, aritmèticament, però també des d’altres prismes, guanyar el govern espanyol i governar de la mà de Vox, a desgrat que les xanques de l’extrema dreta li han servit per conquerir un grapat d’autonomies i moltes ciutats espanyoles. Fins ara, Feijóo ha estat incapaç d’imposar al PP la visió moderada i pragmàtica que s’atribueix a l’expresident de Galícia. Ha anat fent vaivens i incorrent en contradiccions, participant en l'agitació dels carrers contra Sánchez i renunciant a doblegar els sectors més durs, els quals tenen en Isabel Díaz Ayuso el seu referent. Tot i això, de tant en tant Feijóo ha donat mostres de voler apropar-se al nacionalisme català. Ho vam veure el dia que va recordar que Catalunya és una “nacionalitat” o, fa ben poc, a l'expressar el seu respecte per Puigdemont.
Que pugui obrir-se una etapa nova depèn de moltes variables, però una d’elles, imprescindible, és que el PP vagi virant en direcció a la centralitat. Per fer-ho necessita determinació en el lideratge i també que Vox es continuï desinflant. L'amnistia, és a dir, l'esborrat de la repressió, suposa, per la seva banda, remoure un gran obstacle que s'interposa entre el PP i Catalunya. Un obstacle que ara concentra irades protestes de la dreta, que el fa servir d'arma contra Sánchez. Un cop l'amnistia sigui un fet, un cop aquest element de discòrdia hagi estat metabolitzat, hagi desaparegut, serà més fàcil per al PP, paradoxalment, una aproximació diferent i més enraonada a la qüestió catalana.
