8 de març: una vaga inesperada que ja s’ha guanyat

Al principi va costar perquè això d’una vaga general feminista sonava estrany. Ningú sabia ben bé en què consistia. A poc a poc, però, a mesura que anaven passant els dies i s’arribava a la data, eren més i més els col·lectius de dones que s’hi sumaven i la convocatòria anava agafant entitat fins al punt que avui és preveu que hi hagi moltes empreses i serveis -com els d’educació o salut- que estaran paralitzats o funcionaran a mig gas. La bretxa salarial, la precarització del treball femení, el sostre professional o els assetjaments a la feina són alguns dels molts motius que hi ha per fer aquesta vaga laboral. Tanmateix, és previsible que en alguns àmbits no es noti la incidència perquè estan molt masculinitzats, perquè moltes dones tenen una situació laboral tan precària que no es poden permetre fer vaga o, directament, perquè no hi combreguen, com és el cas, per exemple, de partits com Ciutadans, el PP o en certa mesura el PSC (aquest últim dona suport només a la vaga parcial de dues hores que han convocat les centrals majoritàries).

Hi ha tantes maneres d’encarar aquesta vaga que serà difícil fer-ne un recompte i un seguiment clars. Cal tenir en compte, a més, que és una convocatòria triple: laboral, educativa i de cura. Si en els dos primers casos és pot valorar el seguiment i, a més, la convocatòria està emparada legalment pels sindicats, en el tercer cas, el de la cura, no hi haurà manera de saber si la convocatòria ha aconseguit entrar a l’espai domèstic. El que els col·lectius feministes organitzadors han demanat és que les dones s’abstinguin avui de fer les feines que fan normalment a casa seva, com tenir cura dels nens i de la gent gran o fer tasques domèstiques com cuinar o netejar. Del que es tracta, en resum, és de visibilitzar la feina amagada i no remunerada que fan majoritàriament les dones i que és fonamental per assegurar el funcionament de la societat. Es reivindica la seva importància i s’exigeix als homes que també l’assumeixin, no com una ajuda, sinó cooperant en igualtat de condicions. Que en valorin la importància.

Els objectius, ja es veu, són molt ambiciosos. I és previsible que avui no s’aturi el món ni el país. Però, en qualsevol cas, es pot dir amb quasi absoluta seguretat que la vaga ja ha sigut un èxit. Mai com aquests dies s’havia parlat tant de la situació de les dones i de les raons que tenen per plantejar una vaga així. Els debats públics i privats sobre el tema han sigut constants, tothom -homes i dones- s’ha sentit qüestionat i ha hagut de demanar-se internament què en pensa i com s’hi posiciona. Per primer cop en molts anys el 8 de març no és una diada reivindicativa rutinària i minoritària. Aquest any, el mateix del #MeToo que tot ho ha remogut, s’ha fet un salt important. Hi ha raons per a la mobilització i és important que sigui un èxit. Tanmateix, cal no oblidar que després del dia 8 ve el dia 9, i el dia 10, i l’11. Tot plegat no servirà de res si després no hi ha un canvi real de polítiques, actituds i consciència. És en el dia a dia que cal guanyar la lluita per la igualtat de les dones.