¿Centralitzar o descentralitzar la resposta a la covid-19?

¿És rellevant la distribució territorial del poder a l'hora de fer front a la crisi de la covid-19? ¿És igual la resposta que s'està donant a la malaltia als estats federals com Alemanya, els Estats Units o Suïssa, que la dels estats centralitzats com França o Portugal o els descentralitzats com Espanya o Itàlia? A hores d’ara no disposem de prou perspectiva, però la resposta a aquestes preguntes sembla ser afirmativa en el primer cas i negativa en el segon. Per exemple, mentre que el governador de l’estat de Nova York, Andrew Cuomo, o el ministre president de Baviera, Markus Söder, declaraven l’estat d’emergència i es coordinaven amb Washington i Berlín, respectivament, les autoritats franceses aprovaven decrets amb efectes erga omnes sense necessitat de pactar-les territorialment. A Espanya, només cal fer un cop d’ull al reial decret 465/2020, del 17 març, a la negativa inicial a escoltar les demandes autonòmiques o a l’aparició constant de comandaments militars per observar una clara centralització favorable al poder del govern de l’Estat.

Per a Thomas Hobbes, el teòric de l'estat modern, la por és a l’origen del sobirà. Així, a primer cop d’ull, sembla una reacció raonable a l’amenaça, en aquest cas vírica, reforçar els poders dels executius centrals sense gaire polèmica. A la Xina, on hi ha un règim autocràtic, plantejar el debat sobre l’abast del poder resulta més aviat absurd. En canvi, als règims democràtics és un imperatiu parlar serenament sobre qui ha de prendre mesures contra l’epidèmia i la legitimitat de què disposa per fer-ho.

Encara és aviat per avaluar els efectes de les polítiques contra la covid-19 en funció del model territorial. D’altra banda, aquest no és només l’únic element que caldria tenir en compte en una anàlisi rigorosa, ja que els sistemes sanitaris o el nivell econòmic del país semblen tenir un paper clau. Sigui com sigui, la teoria federal pot aportar arguments sòlids contra la reacció centralista a la malaltia. Si a priori el centralisme sembla l’opció més lògica, aquesta no ha de ser necessàriament la resposta correcta.

En primer lloc, la distribució territorial del poder permet que les mesures adoptades gaudeixin d’una legitimitat superior. Això és especialment important quan ens referim a mesures l’efectivitat de les quals depèn enormement de l’acceptació íntima per part de cada ciutadà i del consegüent compliment. Per exemple, mentre un ciutadà de Bordeus i un altre d’Ajaccio poden sentir una distància abismal entre les mesures proposades des de l’Elisi i les seves realitats, un ciutadà de Cleveland i un altre de Cincinnati poden dipositar la seva confiança en les mesures preses pel seu governador Mike DeWine, que tot i ser republicà sembla discrepar de les posicions del president Donald Trump.

En segon lloc, si disposen de poders per fer-ho, els territoris poden adaptar les polítiques a les seves necessitats i, fins i tot, introduir-hi innovacions que un cop provades serveixin per a la resta de la federació. També poden actuar com a sentinella, alertant de la gravetat d’una crisi d’impacte local però potencialment perillosa per a la resta dels estats. Els estats que componen la Unió Europea, amb força diferències en els tempos i el tipus de mesures adoptades, són una mostra d’una política descoordinada però diversa a l’hora d’afrontar la crisi.

Finalment, fragmentar el poder és sempre una salvaguarda contra la tirania. Sense arribar a exageracions com la del filòsof Giorgio Agamben, que fa unes setmanes titllava la covid-19 de coartada per retallar drets, tot estat d’excepció comporta una restricció notable de drets i llibertats. Els dissenys institucionals federals lliguen de mans els governs centrals. L’existència de contrapoders territorials, per exemple el Senat nord-americà, el Bundesrat alemany o els poders exclusius propis de cada territori, que en el cas nord-americà són protegits per veritables constitucions estatals, són una garantia per als ciutadans, que, d’altra manera i legítimament, podrien sospitar d’un abús de poder.

El temps ens permetrà jutjar quins models territorials han estat més eficients davant la pandèmia. La relativament lenta i laxa reacció francesa en contraposició a les reaccions dels diversos lands alemanys, que s’han anticipat a les mesures federals, es podria considerar un primer indicador d’una correlació favorable a les respostes descentralitzades. Les ineficiències de la centralització exprés espanyola, amb desplegament militar inclòs, també. Ara bé, podria succeir que arribéssim a conclusions contradictòries, tal com acostuma a passar en la majoria de debats polítics de fons. És a dir, que els estats compostos fossin menys eficients però més democràtics. Arribats a aquest extrem convindria plantejar-nos en quin món volem viure demà.