El començament de l’era postpetroli
El canvi climàtic és el desafiament més decisiu del nostre temps perquè agreuja altres problemes d’abast planetari, com l’escassetat d’aigua, la seguretat alimentària, la pobresa i la crisi migratòria. Síria i l’actual crisi de refugiats ho demostren clarament. Entre el 2006 i el 2013 Síria va viure la pitjor sequera de la nostra època, que va provocar el desplaçament de més d’un milió de persones de les zones rurals a unes ciutats que ja suportaven el pes dels refugiats de la Guerra de l’Iraq. I ja sabem prou bé el que ha vingut després: una de les pitjors guerres de les últimes dècades i una greu crisi de refugiats.
Finalment, però, el debat científic comença a donar fruits i ha arribat també a les més altes instàncies polítiques i econòmiques. La Xina i els EUA, els principals emissors de gasos d’efecte hivernacle, van ratificar, durant la recent cimera del G-20 a la Xina, l’acord de París sobre el canvi climàtic. Fa pocs dies els mitjans es feien ressò que l’Acord havia superat els nivells de ratificació exigits, de manera que entrarà en vigor el mes que ve. Així doncs, el missatge polític és clar: la transició cap a una economia baixa en carboni és irreversible. Comença l’era postpetroli. Una època en què la bioeconomia serà el nou motor de creixement. Per què?
Gràcies al desenvolupament de la biociència, la nanotecnologia i la biotecnologia podem substituir gairebé qualsevol dels actuals productes d’origen fòssil, com els plàstics, pels corresponents bioproductes, amb menys empremta de carboni i uns avantatges mediambientals molt clars: són renovables, reciclables i biodegradables. El sector de la construcció amb fusta n’és un exemple molt bo. Arran de l’aparició de nous productes d’enginyeria fets amb aquest material, ara podem construir edificis de pisos amb estructura de fusta que en teoria poden arribar a tenir una altura de més de 100 plantes. Amb aquests nous materials es poden aplicar uns sistemes de prefabricació molt eficaços que reforcen la seguretat laboral i redueixen els costos i el període de construcció, alhora que la fusta rebaixa substancialment les emissions de diòxid de carboni i emmagatzema carboni durant dècades, si no segles. A la indústria tèxtil es poden trobar altres possibilitats de creació de nous bioproductes. Els tèxtils de fusta poden substituir ara les fibres sintètiques derivades del petroli, com el polièster i el niló. Les propietats dels tèxtils fets a partir de fusta són semblants a les del cotó, per a la producció del qual calen grans superfícies de terra i ingents quantitats aigua en regions en què escassegen cada vegada més, com ara la Xina i l’Índia.
Els exemples anteriors demostren que la bioeconomia ja és present en molts sectors industrials. El desafiament actual és aconseguir que deixi de ser una veta de mercat per esdevenir la norma, i que es desenvolupi a molt més gran escala.
En aquest sentit, la recerca i les inversions empresarials són fonamentals. El Fons Europeu d’Inversions Estratègiques (FEIE) i el Banc Europeu d’Inversions (BEI) hauran de tenir un important paper en la promoció de noves inversions en bioeconomia. Per exemple, ja s’han destinat fons del BEI i l’EFSI a la instal·lació d’una nova biorefineria, de l’empresa finlandesa Metsa, una operació en què ha calgut invertir un total de 1.200 milions d’euros.
La Comissió Europea, conscient que la bioeconomia només pot desenvolupar tot el seu potencial si figura a l’ordre del dia de la comunitat internacional, preveu posar en marxa a principis de 2017 el Fòrum Internacional de Bioeconomia (FIB). El FIB es crearà juntament amb vuit països -Argentina, Austràlia, el Brasil, el Canadà, la Xina, l’Índia, Nova Zelanda i els EUA- amb l’objectiu de promoure un diàleg polític, de caràcter multilateral i científic, sobre el futur de la bioeconomia.
De tota manera, ¿és realista preveure avenços importants en matèria de bioeconomia en un moment en què el preu del petroli és tan baix? La resposta és que sí. Per què?
En primer lloc, l’acord de París sobre el canvi climàtic propicia un panorama polític més previsible i favorable a les tecnologies renovables i als bioproductes, fonamentals per reduir l’empremta de carboni. En aquest context, que el preu del petroli sigui baix no ha de ser cap amenaça per al desenvolupament de la bioeconomia; al contrari, dóna als governs una bona oportunitat per començar a fixar uns preus per a les emissions de CO 2 proporcionals a la degradació mediambiental que causen. Un preu mundial del carboni ajudaria a conscienciar sobre el cost que, en termes mediambientals, representa el consum de primeres matèries fòssils i oferiria incentius econòmics per impulsar els bioproductes. En segon lloc, el baix preu dels combustibles fòssils ja ha fet caure les inversions en les indústries de combustibles fòssils. En una situació de preus baixos i gran volatilitat, i en un moment en què les companyies petrolieres retallen els dividends, les energies renovables i els sectors dedicats als bioproductes es converteixen en una aposta més segura. Finalment, els governs que financen els combustibles fòssils per mantenir els preus baixos poden restringir ara aquestes subvencions i invertir en la transició cap a una economia baixa en carboni.
La bioeconomia representa un canvi paradigmàtic per a la nostra economia. Exigeix que visquem respectant els límits del nostre planeta. Vol dir que la vida ( bio en grec antic) esdevé el nostre motor de creixement econòmic.
