TV3 i Maquiavel

Les dades no són amables amb TV3 i Catalunya Ràdio. Amb un pressupost total de 311 milions d’euros i una plantilla de 2.360 persones (amb un salari mitjà d’uns 52.000 euros), TV3 continua perdent audiència i la seva quota de pantalla ha baixat a l’11,4%. Aquesta xifra li permet ser líder a Catalunya, però frec a frec amb Telecinco. El Super3 / Canal 33 i el 3/24 sumen un 3,7%. A les ones radiofòniques, Catalunya Ràdio té 556.000 oients, per darrere dels 778.000 de RAC1.

Davant d’aquesta situació, el director de TV3, Jaume Peral, diu que tenen “un model de graella antic” en què són “esclaus de repetir sempre el mateix esquema”. Del 2017 avança que “si no arriben més diners a TV3, la situació serà dramàtica”.

Millorar significativament els resultats segurament no és possible sense un canvi extens en la manera de gestionar la nostra televisió pública, que inclouria racionalitzar de manera dràstica la plantilla. I més tenint en compte que la competència és ferotge i es pugna 24 hores al dia amb televisions d’abast espanyol que tenen grans pressupostos i s’adrecen a un mercat molt més gran.

Avui, però, la realitat de TV3 i Catalunya Ràdio és d’una paràlisi clàssica, en què un canvi de l’statu quo requeriria una gran reordenació de responsabilitats. Els que perdrien poder i feina serien persones concretes, i és d’esperar que s’hi oposin com si els hi anés la vida professional. Mentrestant, el que hi guanyaria seria un intangible servei públic i professionals encara per identificar. Per això un dels observadors més afinats del Renaixement advertia que “no hi ha res més difícil de fer, ni res més dubtós d’aconseguir o més perillós de gestionar, que iniciar un nou ordre de coses; perquè el reformista tindrà enemics en tots aquells que treuen profit de l’antic ordre, i només un suport tebi en tots aquells que rebran profit del nou ordre” (Nicolau Maquiavel, El príncep ).

Quant a continguts, TV3 encara ens delecta amb programes de gran qualitat i no ha caigut en la sordidesa de la teleporqueria. Ara, en la realitat política que TV3 i Catalunya Ràdio relaten es confon immaculadament dret a decidir amb independència, referèndum amb democràcia, majoria amb la voluntat d’un poble.

Reflecteixen un món en què els independentistes són una sòlida majoria i els federalistes som una minoria naïf. Ho veiem en tertúlies sobre un referèndum unilateral d’independència sense cap oponent, en periodistes que desitgen a Forcadell “sort en el procés” en acabar les entrevistes o lloen el president perquè els fa “molta il·lusió” el que diu.

S’informa d’un món on no existeix Espanya, només l’estat espanyol. En què el poder judicial espanyol deté l’alcaldessa de Berga per “haver mantingut una bandera estelada a l’Ajuntament”, quan és detinguda per haver ignorat citacions judicials.

En aquest món el govern català no fa desistiment de funcions. Així, el clàssic col·lapse anual d’urgències a la Vall d’Hebron passa a explicar-se perquè “l’avançament de la grip provoca més visites a urgències”.

Si un marcià aterrés a Catalunya i només veiés TV3 es quedaria ben confós. Veuria un país que es prepara per a la desconnexió, però on el 46,8% dels catalans votarien no a la independència (i un 45,3% sí ). Un país a punt de la separació, però on un 36,1% creu que “Catalunya hauria de ser un estat independent” versus un 29,2% que considera que hauria de ser “un estat dins d’una Espanya federal” (dades del CEO del desembre del 2016). Seria una confusió semblant a la que va regnar en molts bars a Madrid cada cop que veien les massives manifestacions de l’Onze de Setembre. Perquè la independència segons la COPE ¿no era cosa d’una minoria d’exaltats?

TV3 certament no és l’únic mitjà acusat de ser ideològic. De fet, la justificació habitual per retorçar la informació és invocar la necessitat de compensar la manipulació dels oponents. Però els pecats dels altres no dissipen les responsabilitats pròpies.

No és admissible que una televisió pública sigui ineficient, per molt que ho siguin molts mitjans públics arreu d’Espanya i d’Europa. No és èticament acceptable que doni suport a una part dels catalans en detriment de la resta, i és indefensable que distorsioni la realitat per afavorir una opció política.

Ara bé, l’elegia dels mitjans de la Generalitat la trobem en la seva missió més important: impulsar la llengua catalana. Avui més del 80% de la televisió que es consumeix a Catalunya és en castellà. Recordem que la nostra llengua segueix sent minoritària i necessitada d’una televisió de qualitat que tots els catalans se sentin seva, siguin independentistes, federalistes o castellanoparlants.

Per això necessitem més i millors TV3 i Catalunya Ràdio, però amb una governança professional, amb càrrecs en funció del mèrit i no de la quota de la coalició de torn, amb una estructura racional, amb una línia editorial no partidista i, un cop es gestioni de manera eficient, amb pressupostos ambiciosos. Per fer això no calen ni lleis, ni resolucions, ni queixes a Brussel·les. Cal lideratge competent pel bé de la nostra llengua.