No vull ser belga
A Catalunya els poders i les dinàmiques que ens desuneixen i deslloriguen són cada cop més sòlids i consistents, i els que ens acoblen són cada cop més febles i fràgils. Els senyals són arreu.
Veiem com hi ha un enfrontament desordenat i 'sotto voce' de Puigdemont, la CUP i l'ANC amb ERC, el PDECat i Òmnium. Maximalistes versus possibilistes. És conegut que, quan l’acord entre maximalistes i possibilistes és imperatiu, acaba sent maximalista.
A l'altra banda, veiem com Ciutadans ha sortit molt reforçat d'haver fagocitat el PP i atraure riuades de vots als tradicionals feus socialistes amb un duríssim discurs antiindependentista; o com els comuns i la seva empatia amb la República passen de guanyar les generals a obtenir un 7,5% dels vots, el resultat que habitualment obtenia Iniciativa per Catalunya.
Aquests moviments demoscòpics han sigut clarament identificats per l’alt comandament del PSC. També ha entès que anar a TV3 és exposar-se a l’escarni sorollós de la tuitosfera, o que proposar indults té un elevat cost electoral però no evita ser considerat facilitador d’un estat parafranquista per als més exaltats. Amb tot això, es fa difícil que el PSC allargui la mà a l’independentisme. Al contrari: aquesta dinàmica l’anima a aixecar el to i la contundència antiindependentista, aquí i a la resta d’Espanya.
També hem constatat de manera fefaent com l’independentisme no es pot imposar al no-independentisme, ho vam veure al mes d’octubre i novembre. Però també que el no-independentisme tampoc es pot imposar a l'independentisme. Ho hem comprovat a les eleccions del desembre i amb la reacció popular als empresonaments realitzats al març.
El resultat d’aquestes dinàmiques és un enorme impàs. El màxim a què aspiren les forces independentistes és a protestar contundentment i a constituir un govern amb el suport de formacions tan diferents com el PDECAT, ERC i les CUP. El màxim a què aspiren les forces no independentistes és a deixar que els independentistes continuïn fent el que estan fent fins a l’autoesgotament.
A Europa tenim precedents rellevants de governs que només aspiren a constituir-se, i que un cop constituïts concentren les seves habilitats i energies a durar. Hem vist a Itàlia que es pot conviure amb governs poc funcionals durant un llarg temps, amb 6 primers ministres diferents en els últims 11 anys. El resultat és, com explicava el 'Financial Times' el 19 d’abril, que els espanyols avui són més rics que els italians, quan fa només 20 anys eren significativament més pobres. També ho podem veure a Bèlgica, on la societat i els partits estan dividits entre valons i flamencs i entre dreta i esquerra. El partit més votat té un 20% dels vots i les coalicions són complexes: van estar 589 dies sense govern després de les eleccions del 2010. El país ha sigut anomenat “estat disfuncional i fracturat” pel 'New Statement' (20-11-17) o “estat fallit” amb “dècades de reformes fallides” per 'Politico' (12-2-15). Un estat en què l’enorme complexitat política fa que “els problemes siguin molt difícils de resoldre” ('Washington Post', 10-3-17).
El futur català, esclar, no té per què ser belga o italià, i dependrà dels catalans. Ara, per donar lloc a un futur constructiu i menys paralitzant caldrà defugir els dogmes, evitar les lliçons i treballar junts. Ja ens va advertir en Neil Kinnock, antic i generalment respectat dirigent del laborisme britànic, què passa amb postures “impossibles” que comencen amb “resolucions implausibles”: amb els anys es “maceren en dogmes rígids, en codis” que acaben sent “irrellevants de cara a les necessitats reals”.
Països amb entorns molt rics i pròspers o amb una cultura que va produir el Renaixement potser es poden permetre el luxe de tenir una classe política disfuncional. Catalunya no. Catalunya és una autonomia intervinguda, un país amb una taxa d’atur absurdament elevada i d'on els centres de decisió marxen. És un país sense temps per al masoquisme autocomplaent.
Davant la impossibilitat de desempatar cal construir consensos, grans acords polítics que generin marcs legítims i estables que permetin que sorgeixin grans reformistes; consensos en què l’empresonament no sigui un factor polític determinant. Seran necessaris líders que tinguin la voluntat de canviar les actuals dinàmiques que ens separen, que tinguin la capacitat de superar la divisió i unir el que altres han trencat.
Estils de lideratges molt diferents del de Puigdemont, que va prometre la República i va lliurar la Generalitat al 155. Diferents de l’estil de Jordi Turull, que posava la mà al foc per Oriol Pujol. Lideratges diferents del d’Albert Rivera, que es mofa sense compassió de mig Catalunya.
Si no volem ser la versió més desgraciada de Bèlgica, afavorim doncs aquells que entenen els matisos i són capaços de construir solucions per a problemes complexes, perquè en paraules de Sloman i Fernbach, “com a regla general, els sentiments forts no sorgeixen de la comprensió profunda”.
