La desconnexió catalana

Segurament l’èxit més important de l’independentisme català ha sigut la construcció d’una arquitectura ideològica que suporta els seus posicionaments. Ha establert fermament, per exemple, el concepte de “dret a decidir”. També ha construït un imaginari tangible, tot i que imprecís, de com podria ser una Catalunya independent: moderna, cívica i benestant. Recordem que aquestes concepcions són relativament noves. Aquesta construcció té una gran transcendència, ja que els moviments polítics que més han transformat la realitat tenien uns fonaments ideològics sòlids i uns discursos preponderants. A Catalunya en tenim precedents clars, com el moviment que va resultar en l’establiment de la Mancomunitat.

Keynes, l’acadèmic de Cambridge reconegut com el pare de la macroeconomia, era conscient que els grans reptes polítics són ideològics, no tècnics: “Les idees d’economistes i filòsofs polítics, tant quan tenen raó com quan estan equivocats, són més poderoses del que se sol considerar. Veritablement el món és governat per poc més” ( The general theory of employment, interest and money, 1936). Efectivament, el món és governat seguint idees.

Quan les idees són sòlides, els efectes poden ser de molt llarg abast. Tenim l’exemple de la creació dels Estats Units, avui el país més influent del món. La seva gestació es va fonamentar en poderosos conceptes creats per la Il·lustració europea: estat de dret, llibertat individual i república.

Ara, perquè unes idees tinguin èxit no n’hi ha prou creant-les, difonent-les i defensant-les: han de ser acceptades i implementades. Han de passar del món de les idees al món real.

Els estatunidencs no haurien creat el seu exitós país sense el consens unànime dels representants de les colònies; sense haver constituït un Exèrcit Continental; sense haver nomenat un líder militar competent com el general Washington; sense haver creat un sistema impositiu i sense haver derrotat els britànics a Saratoga i Yorktown.

Les mateixes tesis tècniques de Keynes van haver de ser implementades per poder tenir un impacte real, tant al New Deal de Roosevelt com als acords de Bretton Woods com a les polítiques econòmiques de la postguerra europea.

La Mancomunitat catalana mai hauria sigut una realitat sense ser aprovada, en assemblea general, per 96 diputats provincials catalans, o sense la seva eficàcia a l’hora d’impulsar “que no hi hagi un sol ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera”.

A Catalunya avui, però, la situació és fonamentalment diferent. Un cop establertes les principals tesis independentistes, el seu ecosistema viu instal·lat en el món del debat, amb poca capacitat per governar i dirigir els ressorts de poder que té a l’abast.

A la Generalitat li falten competències, i per tant eines per solucionar certs problemes, però fins i tot entenent aquestes circumstàncies veiem com l’activitat de governar es converteix en l’art de la pretensió. Quan el caos de Vueling al Prat ja està rugint, la Generalitat convoca públicament els responsables de l’aerolínia per exigir solucions. Sembla un d’aquells acudits en què com més greu és l’emergència existent, més reunions informatives exigeix la direcció.

El Parlament de Catalunya és el responsable de l’Oficina Antifrau. Fins fa poc estava en mans d’una persona indigna, que es dedicava a conspirar. El personatge només és cessat un cop es filtren les seves fosques converses amb el ministre de l’Interior. L’oficina no és dissolta ni reformada, encara que mai no ha detectat ni un sol cas de frau rellevant.

La incapacitat és allà on posem la mirada. Quan dirigim els ulls a Convergència, un es queda estupefacte. No és capaç de gestionar el seu canvi de nom, una gestió senzilla acaba sent un esperpèntic i caòtic vot a dues voltes que elegeix un nom que rebutjava la seva pròpia direcció i que no compleix els requisits legals.

Els símptomes que es fa política de televident de tertúlies de mitjanit s’acumulen. Mentre es justifica el dret a decidir amb els precedents de Noruega, Groenlàndia i les illes Fèroe, no hi ha pressupost de la Generalitat. Mentre s’anuncia que la República Catalana no tindrà exèrcit i alhora serà membre de l’OTAN -igual que Islàndia-, França envia el portaavions Charles de Gaulle a bombardejar l’Estat Islàmic.

El resultat d’aquesta conjuntura no és encoratjadora per a Catalunya, no es pot crear un país modern i benestant -molt menys independent- sense governar. Ara, això respon a una lògica acomodatícia. L’assagista Nassim Taleb diu que “és més fàcil comprar i vendre que fregir un ou” ( Fooled by randomness ). També és més còmode argumentar a favor de la independència que governar amb recursos limitats els molts problemes que ens assetgen. A més, permet mantenir un modus vivendi, una impermeabilitat davant de la crítica en èpoques tan complicades per a governants.

Ara, si els catalans volem viure en un país pròsper, haurem de tenir una classe dirigent que, a més de generar il·lusió i idees, tingui l’ambició de governar les dures realitats.