Diumenge a la nit vam ser testimonis de la primera Marató que ha perdut el TV3 per afegir-hi el 3Cat. Aquesta vegada es va detectar, enmig de la divulgació sobre la salut sexual i reproductiva, una certa intenció de promoció de la nova plataforma. Quan la festa solidària per excel·lència de Catalunya comença a destil·lar certa exhibició comercial, l’efecte es dilueix.
A nivell televisiu, La Marató continua sent una maquinària ambiciosa de moure. El bloc de matí i migdia, de caràcter més popular, va estar centrat en el carrer i la repercussió arreu del territori. Una festa que passa de la trobada de motos als símptomes de la menopausa, o de la cursa marítima de la Sant Silvestre a l’explicació de la disfunció erèctil.
El plató i els presentadors oficials, Xavi Coral i Helena Garcia Melero, no els vam veure fins a les cinc de la tarda. Una altra innovació que implicava pràcticament un nou inici i trencava la idea de continuïtat. Coral, fins i tot, arrencava com si La Marató acabés de començar: “Avui parlarem de patologies que afecten més la població al llarg de tota la vida”, com si no portéssim set hores d’emissió parlant-ne. A nivell d’espectacle i entreteniment, sobretot en prime time, va ser una edició fluixeta. Els monòlegs semblaven farciment fàcil: el de Corbacho demanant al públic que coregés “No se m’aixeca!” va ser la xaronada de la jornada.
Normalment, a La Marató sempre hi ha un moment de divertiment, algun esquetx, que la gent comenta l’endemà i que es fa viral. Aquesta vegada no hi va ser. La Marató no va tenir el típic gran moment televisivament potent que es recorda en anys posteriors.
La salut sexual i reproductiva era un tema arriscat. D'una banda, ha costat molts anys i molta pedagogia aconseguir que la ciència separés la sexualitat de la reproducció, i, en aquest cas, La Marató tornava una mica enrere en aquest sentit. I, de l’altra, va implicar que el relat estigués impregnat d’una clara perspectiva de gènere, i això, malauradament, a una part de la societat encara li genera reticències. És possible que això tingui a veure amb el fet que la recaptació econòmica hagi sigut menor. I demostra que, encara ara, les malalties de la dona continuen sent considerades de segona categoria, que hi ha prejudicis al voltant de la sexualitat i que l’espectador, molts cops, necessita drama extrem i la por a la mort per afluixar la mosca. Ho va dir amb molta contundència un ginecòleg especialista en endometriosi: “Si els homes tinguéssim dolor de testicles tres cops al mes, el món s’aturaria”. I segurament, si això fos així, La Marató recaptaria el doble. Però la xifra final no ha de servir, en cap cas, per valorar l’encert o no de la proposta. La Marató perdrà el valor solidari, social i pedagògic si ho convertim en una competició econòmica i monetitzem les malalties. L’essència de la campanya ha de ser, sempre, la importància de la divulgació i estimular la recerca científica.
Potser un punt fràgil en el plantejament va ser encabir una diversitat tan gran de patologies i circumstàncies, de manera que es perdia el focus científic. I això va ser causat per un problema més greu a nivell de guió. Es va fallar en l’èmfasi científic. Van aparèixer molts testimonis, van exposar amb moltíssima generositat la seva malaltia, les seves vivències personals més íntimes, i després, massa vegades, no hi havia un retorn sobre quina era la investigació necessària que calia fer, quines eren les preguntes científiques que calia resoldre. Vam veure metges, però no especialistes en recerca que ens diguessin què calia descobrir encara, per exemple, sobre la menopausa o la mort fetal. Tampoc va quedar clar quin treball d’investigació s’estava fent al respecte i cap a on calia avançar. Va ser una successió d’històries doloroses, però es va oblidar la paraula clau, investigació, el concepte que ha fet de La Marató un símbol d’identitat.
