La Marató com a objectiu

No fa ni set mesos que he deixat de competir cada cap de setmana. Fins ara feia aproximadament 24 anys que tenia un partit cada setmana. Això em feia estar competint amb constància. He crescut i m’han educat amb la idea que sempre s’ha de tenir un objectiu, a curt i a llarg termini. El de curt termini era el partit, i el de llarg, que era el més difícil d’assolir, era guanyar alguna competició, fos la que fos.

Aquest any no podia ser diferent. No podia estar sense cap objectiu, i quan vaig decidir que deixava de jugar a futbol ja vaig posar-me l’objectiu de fer i acabar la Marató de Barcelona. Sí, he jugat tota la vida de portera, és a dir, que el màxim que havia corregut en un partit era quan fèiem el canvi de camp i gairebé arribava amb les pulsacions al màxim. No havia provat mai de córrer, però fer una marató era un objectiu que em cridava molt l’atenció. En lloc de preguntar-me per què vaig demanar-me: “Per què no?”

Evidentment, abans de posar-me a córrer 42 quilòmetres he hagut de preparar-me. He començat apuntant-me a diferents curses, des dels deu quilòmetres fins als 21. He de confessar-vos que he descobert un esport. Fins ara em pensava que córrer era simplement una activitat esportiva per quan tens el temps molt just i vols fer qualsevol altra cosa, i, com que només necessites un bon calçat, és relativament fàcil trobar diferents moments al llarg del dia per sortir. No és que ara en sigui una entesa. Al contrari, acabo de començar i encara em queda un món per continuar descobrint, però he après moltíssimes coses.

En primer lloc, que l’efecte cursa existeix. I és gran. No és el mateix sortir a córrer sola que fer-ho amb l’ambient de la cursa, amb gent que està animant i amb altres corredors al voltant. Això fa que treguis el millor de tu. Després ja competeixes. Els que tenen més nivell busquen guanyar la cursa, però per a la resta dels participants -que seria el meu cas- competeixes contra tu mateixa. Vols treure la teva millor versió, a veure si pots retallar alguns segons a les teves marques personals o no. Les mirades de complicitat, els nervis d’abans de començar, la sensació que t’estàs superant. És similar al que sents quan ets dins d’un equip. He descobert que hi ha vida esportiva fora dels esports d’equip i que és igual o més interessant de la que havia viscut fins ara. O, si més no, diferent!