Una ‘Marató’ molt discreta
Un any més, i en són vint-i-sis, els catalans han tornat a demostrar la seva immensa generositat. Una altra vegada, la xifra final de recaptació econòmica per a la investigació, aquest cop per a les malalties infeccioses, és motiu d’orgull.
La Marató va arrencar amb un vídeo humorístic de la Melero llevant-se tard per anar a la tele. Per sort aquesta vegada duia un calçat més còmode i podia córrer. Si hagués dut les mateixes sabates que a la promoció, que semblava que li fessin mal, potser no hauria arribat a l’hora.
A nivell d’espectacle televisiu, que és el que aquí ens ocupa, aquesta Marató va ser correcta a nivell formal i d’execució. No hi va haver un gran hit, cap sorpresa o un moment d’impacte del qual tothom parlés l’endemà. Helena Garcia Melero es va reivindicar com a presentadora de la cadena després d’uns mesos sense fer pantalla. La periodista va superar amb escreix el repte d’afrontar aquesta festa solidària: té el to per a l’entreteniment, el rigor i la prudència per aprofundir en les qüestions més científiques i de divulgació, i la sensibilitat i mà esquerra per desenvolupar-se, segurament, en el vessant més complicat de La Marató: les entrevistes als testimonis afectats.
Més estrany va ser el rol del seu partenaire, Ferran Aixalà. La seva presència estava sovint poc justificada, i el seu paper, com de servicial badoc motivat, el va acabar relegant a una mena de majordom-clown a qui només li va faltar haver d’escombrar la caca que el cavall es va fer en directe al plató.
A nivell d’estructura, l’espectacle era una mica rígid. En els primers anys del programa hi havia més connexió entre les històries personals i algunes de les actuacions. Segons com, s’intentava buscar un fil conductor que busqués vincles que ho feien tot plegat més fluid i emotiu. A nivell de xou, La Marató va agafant, cada vegada més, un aire d’esplai per a adults que avança, sobretot, per endogàmia. Els moments més curiosos estan associats a veure els presentadors de la cadena. Pel que fa a les actuacions d’artistes, sembla que es prioritza l’agilitat i la bona voluntat, però tenen un caràcter més modest.
La figura del famós famós ha desaparegut, i La Marató ha quedat reduïda a una festa autòctona. I ara que el país sencer ja ha agafat l’hàbit de donar diners ja no calen aquells vídeos de celebritats demanant que truquem. També hi ha menys infogràfics divulgatius.
Potser pel context electoral, potser pel clima polític que fa mesos que vivim, potser per la inèrcia de tants anys, La Marató d’enguany va ser eficaç però de perfil discret i poc festiu. És curiós que aquest any es parlés de desinfectar el marcador, coincidint amb el missatge de Josep Borrell que vol desinfectar el país i els mitjans de comunicació. Per alguna cosa es comença: esperem que truqués per fer la seva donació.
